Just a l'inrevés

Miquel Escudero

Catalunyapress opirazon
 

 

No ens cansem de ser raonables, de fer servir la raó per ajustar les nostres emocions. I sent conscients que, tal com diu el professor Ignacio Morgado, "si la raó no disposés d´un poderós exèrcit d´emocions, perdria la seva eficàcia".

 

El distingit economista John Kenneth Galbraith va ser un estret col·laborador del president Kennedy, però es va oposar amb fermesa a la intervenció nord-americana al Vietnam. Era un home pragmàtic que s'expressava amb claredat: “On funciona el mercat, jo hi estic a favor. On el govern és necessari, jo hi estic a favor. M'és profundament sospitós algú que diu: 'Estic a favor de la privatització', o 'Estic totalment a favor de la propietat pública'. Jo estic a favor del que funcioni en cada cas particular”. Seva és la sucosa frase: “Sota el capitalisme, l'home explota l'home. Sota el comunisme és just al revés”.

 

Això ve a tomb de la lectura de La societat de la desmesura (Gedisa), del colombià Rubén D. Gualtero, que va ser redactor en cap de la Revista de Psicopatologia i Salut Mental del nen i de l'adolescent, i que avui treballa en programes de prevenció en salut mental.

 

En aquest llibre ofereix unes reflexions sobre el bon viure en un món accelerat. Davant l'allau continuada de novetats que aporta la tecnologia, es va produint una transformació de la nostra manera de ser i de relacionar-nos. Hi ha milions d'usuaris de les xarxes socials, unes magnituds incomparables amb tot això. Recull l'opinió d'una noia finlandesa: “Amb el mòbil tinc tota la vida al palmell de la mà”.

 

Per a Gualtero, l'escàs n'hi ha prou. També amb la construcció digital del món , prossegueixen o s'accentuen els desequilibris socials, l'aïllament i el desassossec individual; una solitud desesperançada. Són legió els esclaus de necessitats prescindibles o supèrflues, convertits en éssers sense rostre. L'autor colombià vol mostrar-nos el jardí interior i afirma que: “no es tracta d'aspirar a ser Mozart, Picasso o Tolstoi. Ni tampoc Jacques Cousteau o un campió de triatló”, sinó de valorar les pròpies possibilitats i compartir sense més pretensions els teus èxits.

 

Tinc clar que de tots podem aprendre, d'unes coses i d'altres, d'uns de molt bo, d'altres de res de bo. Seguint Boris Cyrulnik, “per arribar a ser intel·ligents hem de ser estimats”. Hi ha gana d'abraçades , en frase d'Eduardo Galeano, però també de flexibilitat, obertura i tolerància.

 

Gualtero té avui uns 70 anys, i es va llicenciar a la Universitat de Barcelona els darrers anys del franquisme. Explica una experiència en el seu darrer any de carrera que, diu, podria semblar una trivialitat, però que per a ell no ho va ser gens. Per preparar un treball de camp que els portaria una setmana d'estada al Pirineu, els estudiants es van reunir a classe per intercanviar opinions. A ell se li va acudir comentar que, segons Popper, “la veritable investigació científica no busca acostar-se a la veritat, quant allunyar-se de l'error”. Ho va dir 'a peu pla', sense pensar en les conseqüències… I va ser durament recriminat per traïdor i revisionista : “completament esverat, vaig intentar farfullar que jo era una persona d'esquerres, però va sonar el timbre i la meva veu va quedar ofegada pel rebombori dels qui s'aixecaven per abandonar el saló. Vaig sortir de la classe aclaparat. Al metro, de tornada a casa, vaig sentir ràbia i perplexitat. Repassava una vegada i una altra el que havia dit i no trobava la raó de mida menyspreu”.

 

Per esquivar més comentaris desagradables i mirades incendiàries, després de la 'ficada de pota', va deixar d'assistir regularment a aquella classe i quan ho feia arribava tard. Va quedar arraconat, estigmatitzat pels progres talibans, puritans reaccionaris.

 

Les dues pàgines en què ho explica m'han fet pensar. Ha passat més de mig segle i resulten, per desgràcia, sorprenentment actuals. Em sembla que Gualtero encara no ha superat aquell impacte, que per a ell va suposar un clarinàs i que, segons ha dit, el va portar a estar alerta contra els que pretenen ser amos de la veritat absoluta. De fet, fou un producte de l'esperit totalitari. Amb aquest no es pot transigir, ni anar a mitges tintes. No hi ha res a fer.

 

Com ensenyava Julián Marías, “no s'ha d'intentar satisfer qui amb res se satisfarà”. Alhora cal saber sostenir l'equanimitat i el bon judici. I analitzar cas per cas, descarregats de prejudicis, el que passi al nostre voltant.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH