A la premsa esportiva catalana es produeix cada "x" anys un curiós fenomen. Quan el Barça li fica a l'Espanyol un carro de gols, li plouen els elogis a l'equip blanc i blau. "Deixa jugar", és "valent", "surt a per totes", "va jugar sense complexos" i altres perles similars. En canvi quan aconsegueix puntuar contra els culers es produeix un fet paranormal. Els futbolistes pericos passen a ser "violents", van aconseguir el bon resultat "per la passivitat de l'àrbitre", per "el seu joc subterrani" i per "no respectar el contrari".

Només falta anomenar-los "assassins", "terroristes esportius" i "gentussa". Encara que si ens dediquéssim a explorar a tots els comentaristes existents al dial oa les diferents televisions, igual ens portàvem l'agradable sorpresa de descobrir que en aquesta particular col·lecció d'improperis no falta cap. És una entranyable costum exercida per bona part dels que es diuen periodistes esportius, i que suposo, per descargarles de part de la culpa, que aquesta transformació és produïda pel consum de cigalons en mal estat. Si no, no m'ho explico.

Per descomptat, quan l'Espanyol puntua la seva afició és "racista", "chunga", "mal educada" i tot el que faci falta. Perquè ja se sap que al Camp Nou els socis barcelonistes només reciten a Jacint Verdaguer i Joan Maragall i toquen l'arpa mentre reben amb pètals de roses als seus rivals, sobretot al Reial Madrid ia personatges amb els que han tingut alguna polèmica, com José Mourinho. Són tan exemplars que es passaran vídeos amb els comentaris gravats a la grada de l'estadi culer en totes les guardaries dels cinc continents.

M'agrada ser un "killer", un mal tipus i un rastrer, que són les qualitats que aquests dies la premsa esportiva barcelonista ens atribueix als aficionats periquitos. Això és que els hem tocat els nassos. Encara que l'efecte duri només uns dies, ja val li pena ...