dimarts, 26 de octubre de 2021

Zugzwang socialista

Luis Moreno

Professor d'investigació del CSIC en l'Institut de Polítiques i Béns Públics

Encara que no es vulgui cal moure fitxa. La situació política a Espanya, 40 dies després de celebrades les eleccions, reclama un moviment per finalitzar la partida de la formació del govern. En el joc-ciència dels escacs es produeix en ocasions una situació en la, encara que es defuig, hi ha la 'obligació de moure'. Com a conseqüència de la posició de les fitxes, qualsevol jugada condueix a la derrota. El terme en alemany Zugzwang al·ludeix a tan desitjada tessitura per al jugador el torn espera. Ara fa un segle, el celebrat escaquista germànic, Emanuel Lasker (1868-1941), va desplegar un refinat joc combinatori que de vegades conduïa inexorablement a la posició de Zugzwang per als seus oponents. Cal apuntar que les situacions de 'obligació de moure' solen generar-se en els finals de les partides, quan queden poques fitxes al tauler.

 

La paràbola del Zugzwang ens serveix d'al·legoria per analitzar a vola ploma la present conjuntura per a la formació de govern a Espanya. El engarrotament polític afecta, en l'específic, al Partit Socialista Obrer Espanyol. Podrà argüir que, com succeeix en altres democràcies avançades amb les quals volem parangonarnos, correspon al Partit Popular, com a partit més votat el passat 22 de desembre (però sense majoria suficient), prendre la iniciativa de la següent jugada. Resulta, però, que el seu líder el rebutja perquè tem, amb tota probabilitat, que la votació de la seva investidura pogués saldar-se amb un estrepitós fracàs. No vol prosseguir una partida que sap perduda per endavant.


Donada la composició de la nova Cambra de Diputats, és el PSOE la força equidistant que bé podria afavorir un nou govern a Espanya. Però els números per aconseguir l'assentiment parlamentari són pelegrins en el moment de redactar aquestes línies. És a dir, cap suma de diputats permetria 'a priori' aconseguir l'anhelada xifra de 176 diputats, necessaris per a legitimar el nou executiu.


En els últims dies, s'ha opinat mediàticament a discreció respecte a les combinacions partidàries que poguessin fer possible un govern encapçalat pel líder socialista i amb un suport parlamentari pluripartidario. Permeteu-me fer la meva 'quarts a espases' utilitzant la taxonomia de la sociòloga italiana Eleonora Masini respecte als futurs 'possibles', 'probables' i 'desitjables'. Certament, les visions cap al futur són constructes socials que posseeix una funció anticipatòria i estratègica.


Les més diverses combinacions parlamentàries podrien fer que s'aconseguís el nombre 176, possibilitador del suport parlamentari per a la investidura del nou president i el subsegüent govern d'Espanya. La composició parlamentària s'ha fragmentat considerablement el que permet molt variades sumes de diputats de dreta, centre i esquerra. Destaquen dues sumes a banda i banda de l'espectre polític: (a) PP i Ciutadans (163 diputats); i (b) PSOE, Podem i IU (161). La primera d'elles apareix com a menys plausible si la resta de les forces minoritàries manté la seva reiterada oposició al fet que el PP continuï al capdavant del govern (ERC, DL, PNB o EH-Bildu).


Potser alguna de les forces minoritàries podria mostrar-se procliu a acceptar un govern de l'opció (a), però que estigués encapçalat pel líder de Ciutadans. Menys probable seria que el PP el acceptés adduint que és la força majoritària i, a dreta llei, li corresponen més responsabilitats governamentals. Més plausible es presenta l'opció (b) pel que fa a afinitats ideològiques, encara que està molt condicionada pels càlculs estratègics de cada formació. Podem pondera que el corrent electoral d'amplis sectors d'espanyols segueix al seu favor i que, fins i tot, podria consolidar-se i créixer en unes noves eleccions. Tal eventualitat d'una nova consulta electoral és temuda pel PSOE, el qual podria ser penalitzat per no ser capaç d'articular un acord ampli de govern. Esquerra Unida acceptaria un protagonisme que el sistema electoral li nega malgrat la seva gairebé 1 milió de vots.


Segons s'estan desenvolupant els esdeveniments, és el factor endogàmic del PSOE el que sembla un llast per un govern de 'esquerres'. Per a alguns 'vells savis' socialistes, amb influència en els òrgans de direcció, serien grans els efectes perversos per al PSOE si accepten el suport de Podem. I recorden que un eventual creixement futur d'aquest últim passaria necessàriament per la conquesta dels tradicionals caladors de vots socialistes.


D'acord a les últimes enquestes realitzades, no és desitjable per a la ciutadania que se celebressin de noves eleccions, encara que tots els indicis apunten objectivament a aquesta alternativa. Es repeteix per gairebé tots els partits que no només es tracta de formar govern a Espanya, sinó que hauria auspiciarse una segona transició democràtica en què els nous partits emergents (Ciutadans i Podem) haurien de tenir un protagonisme indefugible, i en què òbviament el PP no podria estar marginat de les negociacions constitucionals. Per tal obstinació, es requereix un govern d'àmplia base parlamentària en què els partits novells a la Cambra de Diputats estiguin involucrats. Això seria una opció desitjable. Es podrà contra argumentar que tal anàlisi normativa és un pensament il·lusori (wishful thinking) donat el enconament que les formacions emergents mantenen entre si respecte a l'articulació territorial d'Espanya i al fenomen del secessionisme a Catalunya. No haurien de faltar formules de conllevancia d'ambdues posicions dicotòmiques si s'arribés a acords de mínims que procuressin 1 federalització efectiva del sistema polític espanyol, i establissin formules constitucionals de futur en el que cap formació política perdés la cara. Més difícil es presentava la situació fa 30 anys amb el pas d'una dictadura militar a una democràcia parlamentària.


Per començar una nova partida en la política espanyola es requereix superar el Zugzwang de la inacció i l'rampant interès partidista. Això només condueix, com en els escacs, a una situació d'escac perpetu o taules.


(Nota: Després d'acabar de redactar el present text, un col·lega del CSIC em fa l'observació que fa uns dies es va publicar al diari El País altre article d'opinió de Julio Llamazares amb semblant títol. He tingut l'ocasió de llegir-lo i, certament, hi ha coincidències que van més enllà de la nostra comuna afició pels escacs. Deixo constància d'això).


Luis Moreno és Professor d'Investigació de l'Institut de Polítiques i Béns Públics (CSIC) i autor de "Trienni de mudances, 2013-15"

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH