La trompeta de Trump

Donald Trump segueix entonant un només de trompeta en el seu peculiar carrera per obtenir la nominació com a candidat republicà a la presidència dels Estats Units d'Amèrica del Nord. A l'inici de la campanya de les eleccions primàries, la seva postulació com a aspirant a disputar la presidència era considerada com una anècdota protagonitzada per un multimilionari amb afanys de notorietat. Tal anècdota s'ha convertit en una possibilitat real, almenys en el que fa referència a aconseguir la nominació en la Convenció Republicana a celebrar a Cleveland el proper mes de juliol. No poc ajuda en les seves ambicions polítiques el fet de posseir una fortuna que es valora en més de 4.000 milions de dòlars. De complir-se els vaticinis es confirmaria, d'aquesta manera, una de les màximes de l'anomenat "somni americà"; és a dir, com un ciutadà "qualsevol", i sense l'etiqueta de favorit, pot fer realitat l'aspiració de convertir-se en president dels EUA, el més lloc de comandament més rellevant en aquell país i, potser, en el món sencer.

És justament el matís de l'adverbi de dubte "potser" utilitzat en la frase anterior el que explica, en no poca mesura, l'ascens meteorític de Trump entre els votants republicans. Perquè el desig dels electors conservadors és que el gran país nord-americà certifiqui la seva hegemonia sense rivals en tot l'orbe terrestre. L'eslògan de Trump en el començament de la seva carrera cap a la presidència ja ho anunciava sense embuts: "Farem al nostre país gran de nou". Per aconseguir aquest objectiu el candidat Trump es mostra disposat a fer prevaler el poder dels USA per sobre de qualsevol altra consideració. Semblant programa de govern defuig qualsevol tipus de concessions a superpoders internacionals alternatius com EU, Rússia o la Xina.

Des de la dimensió de la sociologia electoral, el triomf republicà de l'empresari novaiorquès revalidaria el renaixement social i econòmic de la majoria de votants blancs (caucàsics) i el seu dret a seguir exercint el bastó de comandament al seu propi país. Recordi que els WASP (White-Anglo-Saxon-Protestant) aconsegueixen les dues terceres parts de la població nord-americana, excloent als hispans de raça blanca. Però només la meitat d'ells són protestants. El declivi demogràfic WASP als EUA contrasta amb l'augment del nombre d'hispans, tres quartes parts dels quals són catòlics. El 2012, el percentatge dels hispans era el 17% de la població censada, i les projeccions indicaven que sumarien un terç del total demogràfic nord-americà el 2060.

Trump és el prototip de WASP --amb una filla convertida al judaísmo-- que pretén oferir una visió del món "pura" i incontaminada en les seves conviccions. La campanya de Trump s'ha focalitzat en rendibilitzar les frustracions dels treballadors de raça blanca a l'Amèrica profunda, i que experimenten una mobilitat descendent des dels temps de Ronald Reagan. Tals electors són presa fàcil d'ofertes d'una vida millor en el futur pròxim. "No us preocupeu si perdeu l'ocupació, jo us aconseguiré un altre" repeteix insistentment Trump en els seus actes de campanya. Una altra cosa és que els seus antecedents biogràfics, amb suspensions de pagaments dels seus negocis i ruïnes financeres puntuals, no validin convincentment les seves promeses d'una vida millor per a milions de WASP. Aquests mai disposaran dels recursos heretats per fer-se supermilionaris com ell sí va tenir. Fins i tot en la més favorable de les conjuntures econòmiques, els pobres treballadors (working poor) seguiran sumits en cascall del "miratge de la riquesa", somiant amb un consumisme sumptuari impossible d'adquirir.

En realitat, els discursos de Trump inciten a la prepotència i fins a la violència amb frases com "... li pegaria un cop de puny". Als seus incendiàries proclames en els mítings, en els quals ataca els musulmans, els afroamericans i els pobres "sense-sostre", cal afegir el seu odi contra els immigrants procedent de Mèxic. D'aquí la seva insistència en construir un altre mur de la vergonya al sud dels USA per evitar l'entrada d'aquells que considera violadors i que importen el crim que màcula la bondat existencial dels nord-americans. Tals postureos, com expressa el neologisme en voga a les xarxes socials, llancen seriosos dubtes respecte a les capacitats del contendent republicà com a eventual cap suprem nord-americà. Cal tenir en compte que com a president estaria constitucionalment facultat per ordenar atacs nuclears en qualsevol lloc del món.

Bona part dels seus entusiastes seguidors professen una renovada fe protestant en les seves diverses accepcions i denominacions eclesiàstiques. Però en realitat aquesta "majoria silenciosa" creu en els Estats Units com el déu creador i desfaedor de vida i fortunes humanes. Per a ells dos conceptes --Déu i EUA .-- són sinònims i intercanviables. No ha d'estranyar que Trump hagi fet oïdes sordes a les admonicions del Papa Francisco, qui fa unes setmanes va comentar: "Una persona que pensa només en construir murs i no construir ponts, no és cristià". El candidat republicà va replicar asseverant que "... si ell diu aquestes coses, llavors no és cristià". Fins i tot el responsable de l'Església Presbiteriana en què va ser batejat el mateix Trump va afirmar: "Els punts de vista de Donald Trump no estan en línia amb les programes i accions de la nostra església".

El sol de trompeta de Trump ressona amb tons apocalíptics en la present campanya presidencial nord-americana. La seva ressonància a pocs pot deixar indiferent. No obstant això, i com s'estableix en les nostres democràcies avançades, sempre resta la possibilitat de baixar el volum de tan estrident so (¿soroll?). Això depèn de la voluntat i mobilització dels electors immunes a les seves propostes.

Luis Moreno és Professor d'Investigació de l'Institut de Polítiques i Béns Públics (CSIC) i autor de "Trienni de mudances, 2013-15"