Justícia

Des de la definició senzilla d'Ulpià [1] la igualtat proporcional d'Aristòtil; l'harmonia bàsica per a l'organització ideal de Plató, passant pels drets naturals de Tomàs d'Aquino o l'equitat com a suport de la igualtat en la llibertat de Jhon Rawls, la justícia és una cosa inherent a l'ésser humà, independentment que l'entengui, la conegui, la intueixi o la practiqui.

Moltes de les religions al llarg de la història, consideren a la justícia com un dels valors que Déu va atorgar a la seva criatura concebuda a imatge i semblança i, amb les variables culturals, sembla ser definida a partir del consens dels individus en qualsevol grup social sobre el bo i el dolent, el correcte i el que no ho és; per aquest motiu sigui virtuós que els grups actuïn d'acord amb aquesta idea, que codifica -com costums o disposicions escrites- per definir a qui pertany un bé, quines són les conductes no acceptables per al grup i en tot cas com castigar qui infringeix la norma.

La justícia ja que és un valor, que permet mantenir l'harmonia entre els diversos grups socials i en la mesura de les necessitats sorgides de l'explosió demogràfica i la complexitat de l'organització social, avui se li classifica de distributiva, commutativa i fins a "quotidiana" encara que sempre amb la idea d'una societat relativament igualitària sobretot en termes econòmics. El sentit de rectitud per acatar els drets de l'altre d'Hans Kelsen i la sentència de Sant Agustí quan pregunta: "Què són els regnes sense justícia, sinó vasts lladronicis?", pot explicar les demandes reiterades de grups que han vist vulnerat aquest valor en termes democràtics, de tolerància, d'absència de llibertat o pau, la qual cosa passa quan certs sectors del conglomerat social recorren a la força i l'amenaça per obtenir o mantenir certs privilegis.

Quan l'instint natural de "viure honestament, no fer mal a ningú i donar a cadascú el que li correspon" és substituït per "el que no tranza no avança", "lladre que roba a lladre té 100 anys de perdó" ... tots estem abonant a la cancel·lació de la ciutat platònica ideal i l'anhel socràtic que els governants es transformin en filòsofs i savis. Quants de nosaltres contribuïm a la injustícia quan en comptes d'obrar positivament ens concretem a la destrucció -verbal o actuante- de l'altre? Aporta a una societat de majories feliços propiciar la creixent realitat d'economies informals -incloses les organitzacions delictives de tota índole- que enriqueixen a uns quants inspectors de vialitat, policies d'alt i baix rang i els seus funcionaris còmplices en diverses instàncies burocràtiques? Reparteixen justament els seus grans guanys els líders d'ambulants, de pepenadors, de càmeres d'indústria o comercials? Quina ha estat la contribució a la societat de: els mestres, camperols, treballadors de tot un arc de Sant Martí de dissidències? Podríem premiar com els més justos als funcionaris d'educació, d'agricultura, i de la feina? On queden els valors dels "executors de discurs" incapaços de sobreposar-se a la covardia que els impedeix ser honestos amb l'orador que els paga?

Quan els trucs de màgia s'imposen a l'aplicació de la llei, per a sancionar s'ocupen dracs perversos i destructors i els drets només s'atorguen a què plora o al que estreny, la justícia desapareix. Confesso que encara no acabo d'entendre això de la justícia quotidiana, perquè vaig aprendre que aquesta hauria d'estar vigent sempre i per a tothom. No se si el que està en la base sigui aquesta classificació que l'església catòlica històrica va fer dels pecats mortals i venials, però em sembla que si la majoria no pot accedir a una resolució judicial -igual si està reclòs en presó preventiva, que si a la seva gestió se li dóna un acord elusiu de machote [2] o si de plànol l'autoritat responsable del contenciós afecta el ciutadà dictant en contra del simple sentit comú per evitar afectar el governador o l'autoritat de la qual dependrà que li de certesa quant als seus drets fonamentals, estem davant d'un panorama on la justícia fins i tot existint està empresonada a la torre d'algun castell.

El llibre esmentat pel nostre primer mandatari com un dels seus favorits, relata en l'antic testament l'al·legat de dues dones que s'atribuïen la maternitat d'un nadó. Totes dues tenien arguments convincents, ambdues semblaven estimar el nen, decidir a qui l'hi donava segurament va ser difícil per a un sobirà que va accedir al poder just en la seva adolescència; al final quan va sentenciar que li donaria la meitat a cadascuna de les demandants, el nen va acabar en els braços de la qual es va oposar a aquest sentència amb la qual cosa va demostrar ser l'autèntica mare. Aquest Salomó va transcendir a la història com algú amb saviesa i, potser el més savi del seu actuar va ser envoltar-se de consellers amb experiència i per descomptat saviesa. Amb tot respecte, considero i així ho expresso, la Justícia ha de ser quotidiana i aplicar-se per igual per castigar al funcionari corrupte, que el criminal disposat a repartir part dels seus béns entre els aturats. Independentment que algun procés per la seva pròpia naturalesa porti més temps per a l'alleujament de les accions encaminades a la justícia, la promptitud i eficàcia ha de ser similar, per atendre el report de fuita d'aigua, excessos en el maneig de les escombraries, que indagar sobre del robatori -amb o sense violència- l'acte, la casa habitació o l'oficina. No hi ha justícia quan l'atenció de les demandes -des d'una sol·licitud d'audiència, fins a una petició d'acció-esdevé simulació.

[1] Iustitia est constans et perpetua voluntas ius suum cuique tribuendi; «La justícia és la constant i perpètua voluntat de donar (concedir) a cadascun el seu dret».

[2] Aclareixi la seva demanda, ens sembla que no aquesta acreditada la personalitat, túrnese a jutjats de Veracruz o Sonora quan el tema és al DF, perquè tenen saturació de litigis etc.