El que queda

Sense caure en la versió dels meus avis respecte que els temps passats van ser millors, definitivament els dies patris d'ara poc tenen a veure amb els que vam conèixer qui ja depassem el mig segle. Encara recordo als meus mestres de literatura, història i civisme de la secundària, que si més no la meitat del mes de setembre la dedicaven a recordar-nos, la importància de les gestes de Dolors, la gosadia de Josefa Ortiz la corregidora, Allende i Aldama, el heroisme del "cura" hidalgo, la ubicació d'Acatita de Baján, l'operació de l'Alhóndiga de Granaditas -primer com a magatzem de grans- i durant el conflicte com a refugi de famílies peninsulars i tropes realistes.

Amb veritable patriotisme acudíem a les papereries a comprar les "biografies" apreníem retòrica -en prosa o vers- que pronunciàvem davant del saló de classes i en casos de major importància davant de tota l'escola durant alguna celebració. Quina dir l'orgull de ser part de l'escorta! I si les qualificacions et afavorien fins abanderat. Setembre era un mes esperat, per sentir amb emoció que Mèxic és la meva pàtria, que sóc mexicà i que em sento honrat pels herois que van iniciar el camí del que hem arribat a ser.

Si desitjàvem arribar al clímax de la commemoració, ens organitzàvem per acudir al sòcol. En èpoques primerenques amb la família -mares, pares, oncles, cosins i fins avis- planejàvem el passeig. Uns feien les coques, altres portaven refrescos, els adolescents, omplien ous amb confeti i si ja es tractava d'preparatorianos el pla era veure amb els cuates, que a més del que s'ha après respecte dels herois, passaven la xafarderia de qui s'havia fet núvia del noi famós de l'escola pública a la qual la majoria assistíem.

No hi havia ambulants, volíem veure la cara del nostre president, per descomptat això de les tanques i el grapeig policíac era una cosa impensable, com era inconcebible que ens impedissin passar el nostre menjar -avui és una forma de protegir el comerç informal ja que la majoria acudíem per esplaiar-se, conviure, sentir-nos feliços i plens.

Alguna molt notable minoria era convidada a la cerimònia dins de palau, ens va tocar veure el canvi entre el protocol quasi-porfiriano amb Díaz Ordaz, i els equipales i l'aigua de jamaica i chía amb Echeverria. Encara anys després, als estudiants de bones qualificacions i els funcionaris joves als quals se'ls reconeixia el seu esforç, se'ls donava pas franc a aquests commemoracions on per igual convivien ambaixadors de països del primer món i en desenvolupament, amb governadors de grans i nois estats de la federació i per descomptat el gabinet que sempre estenia la seva mà franca i regalava un somriure amable.

Alguns vam començar a declinar les invitacions per "les dificultats d'arribar" Si no eres de tal grau de llinatge que poguessis tenir un xofer i cert nombre de "ajudants" que et obrissin pas era millor no arriscar-se. La distància entre els rics i els pobres va començar a ser notària en el sòcol de la ciutat i de les diferents delegacions. La disminució en la cultura històrica i cívica va començar a ser evident entre els que donaven el crit, no només el titular de l'executiu federal, sinó els governadors i fins i tot els ambaixadors als diferents països on aquesta festa se segueix realitzant.

I és que des de la meitat dels noranta "el crit" inici la seva transformació a només "una festa", envoltada de molt consum inclòs el turisme. Igual que ha passat amb el 20 de novembre, el 21 de març, el 5 de febrer i en general amb la majoria de les commemoracions nacionals, es "corre" el festeig per tal de propiciar un cap de setmana llarg. Els "ponts" afavoreixen el turisme i aquesta activitat és una de les fonts importants d'ingressos. Si no pot anar a una casa al camp, si el seu 15 de setembre no li toca a New York o Londres, potser pugui estar a prop de l'emoció popular en alguns dels hotels del centre històric o al mirador de la torre llatinoamericana, sense el risc d'fregar-se amb "la xusma" i si de plànol vostè es considera autènticament poble, ha de triar si pren el atzar de acudir o millor es queda a casa a veure tot el circ per la televisió i un dia després en les xarxes o al youtube, pot assabentar-se de les protestes, els excessos de certes gents i els abusos de l'autoritat.

Sigui com sigui, és possible que per a dijous que compri una bandera -de confecció xinesa per cert- tregui del celler el barret aparatós i des de la finestra del seu domicili convidi als veïns a cridar després de Vostè: Visquin els herois que ens van donar pàtria! Visca Mèxic! Visca Mèxic! Visca Mèxic! I si que visqui aquest país meravellós al qual un bon nombre envegen, que ha estat banya de l'abundància per a molts -no només polítics i empresari rics- on hem procreat al nostre fills, on la nostra vida ha transcorregut sense bombes terroristes , sense caiguda de torres d'oficines, sense joves que porten armes per assassinar els seus companys i mestres, sense massa misògins que veuen en les dona només un objecte, sense una majoria de acomplexats que davant el seu propi fracàs només desenvolupen la capacitat d'envejar i criticar a l'altre. Si els meus estimats i respectats lectors que Visca Mèxic! alimentat amb la sang del nostre entusiasme, pels seus valors i història així com la nostra lleialtat a la pàtria.