Aquí i allà

Edmundo Font
Diplomàtic


violència 1


La violència és un signe fosc d'aquests temps. L'anàlisi polític, sociològic, psicològic, no aconsegueix abastar els seus orígens i motivacions -poderosos interessos s'interposen, no diuen el seu nom els que efectuen, il·legal o sota lleis espúries, la seva trànsit-; l'abordatge del terrible tema és insuficient; els fets són avassalladors, repetits amb freqüència inaudita. Creix la impotència, en proporció directa a l'hàbit que es va instal·lant a poc a poc, a cop de televisió, postrándonos, sense majors respostes. La frustració semblés haver arribat als extrems, als seus límits i no obstant això, el següent episodi absurd, cruel, infame la incrementa, la "enriqueix", en el pitjor sentit de la paraula. La desil·lusió és un dels sentiments que s'estén més i prolifera enfront de la mort provocada per qualsevol motiu. Cap d'ells, ideològic, religiós, social o polític tindrà mai veritable base moral intel·ligible.


La suposada justícia per la pròpia mà, les pulsions religioses, que com en època de les croades criden a matar infidels; l'odi vergonyós per motius racistes, i de gènere, impulsat també per la inveterada intolerància davant les opcions sexuals, són cosa condemnable sota qualsevol codi jurídic o text sagrat. La violència s'exerceix sense mirament contra la qual no pensa com un. La violència de classe, la repressió dels estats antidemocràtics, la de les tribus urbanes, la dels hooligans, la dels xenòfobs, la dels neonazis, no té suport algun enfront de les idees més cares d'un humanisme elemental. Tot això, coses sense sentit, sense lògica capaç de formular un mena de raó que dilucidi l'atemptat terrorista o rebaixat amb eufemismes, a l'àmbit vital de tantes persones massacrades, torturades, vexades, al qual acudim cada dia, en el nostre espai geogràfic o en el remot .


I no obstant això, aquesta reflexió, carregada de desànim pels embats recents als valors de la civilització, no només la de la nostra rica cultura occidental; pels atacs provinents dels més variats actors extremistes i supòsits subjectes històrics fonamentalistes de qualsevol signe, té el propòsit d'una catarsi, de tocar fons, en una recerca de dimensió ètica, i sacsejar la consciència adormida o alienada, la que ens impedeix enfortir una indignació que ens conduiria a "prendre mesures" per protegir els valors que enalteixen la vida humana i l'entorn natural.


Per això, en moments d'estupor, com els viscuts en el que va de l'any, no em fico en polèmiques d'onze vares, no participo en programes de pesquisadores de show mediàtic. El meu impuls, després de la barbàrie de l'estiu a Niça ha estat redactar un text en versos sense poesia alguna, atrevint-me a assumir el dolor dels altres amb paraules directes, en un vessant d'emoció plana que denuncia la salvatjada dels que tristament van néixer per acabar amb el "altre", amb els "altres", contra la més alta, quotidiana, sagrada convivència i celebració vital:



   "UN HOMBRE MUERE EN MI CADA VEZ QUE UN HOMBRE MUERE

EN CUALQUIER LUGAR, ASESINADO..."*


CON LOS TITULARES DE LAS PRIMERAS PÁGINAS DE LOS PERIÓDICOS

EN LAS LENGUAS MÁS SONORAS O PARCAS DEL MUNDO

DESDE ORIENTE A OCCIDENTE, MIENTRAS SALE Y SE PONE EL SOL

PODRÍA PERGEÑARSE, REDACTARSE UN TEXTO A LA ALTURA

DE LA MAS CRUDA POESÍA MALDITA, EN CUALQUIER IDIOMA, TRADICIÓN,

FILOSOFÍA, MANO DERECHA O IZQUIERDA, DE ESPECTRO FRANKESTAIN

O ACORDE AL ESPÍRITU DESDOBLADO DEL DOCTOR JEKYLL Y MISTER HYDE,

APOCALIPSIS INCORPORADO O INFLUJO AMENAZADOR DE KALKI, INCLUIDO.


HE SIDO, DURANTE LOS ÚLTIMOS LUSTROS, ASESINADO

A MANSALVA, POR SORPRESA, EN LUGARES TAN EXTREMOS

COMO EN LAS TORRES GEMELAS DE NUEVA YORK,

EL BÓSFORO O BRUSELAS; HE CORRIDO CON LA MALA SUERTE

DE ABORDAR TRENES CARGADOS DE ODIO RUMBO A "ATOCHA",

O AVIONES EGIPCIOS CON BOMBAS ENTRE EL EQUIPAJE,

Y VIAJADO CON ENLOQUECIDOS COPILOTOS QUE ARRASTRAN

EN SU VICIOSA MALDICION SUICIDA CON LA ESTELA VITAL

DE DOCENAS DE INOCENTES EN LOS ALPES FRANCESES;

ME HAN CORTADO LA CABEZA MIENTRAS ATARDECÍA

EN LA MÁS LUMINOSAS BAHÍA DEL MUNDO,

EN ACAPULCO ME HAN CERCENADO, INCESANTEMENTE,

DESDE QUE LA PRIMERA CABEZA FUE LANZADA COMO UN COCO

EN LA PLAYA "CONDESA" O EN EL BARRIO "COSTA AZUL";

ME HAN ATACADO POR LA ESPALDA, A MÍ, QUE BAILO NADA

EN LA DISCOTECA BATACLAN, MIENTRAS MI ENAMORADA SONREÍA,

Y POCOS MINUTOS ANTES, O DESPUÉS, ESO YA NO IMPORTA

ME VOLARON LA MITAD DE LA CARA MIENTRAS LEVANTABA

UN VASO DE VINO DE LA BORGOÑA, EN UN BISTROT PARISINO.


TAMBIÉN ME HAN ENREDADO, ENTRE ALGAS, LAS CORRIENTES DEL EGEO,

DEL ADRIÁTICO, DEL ESTRECHO DE MESINA Y HE ACABADO COMO DESHECHO

DE PATERA MARROQUÍ EN FUGA MULTITUDINARIA DE OTRAS VIOLENCIAS,

INCLUSO, LAS DEL HAMBRE ANCESTRAL.


APENAS AHORA ME APLASTÓ, LITERAL, MÁS QUE LITERARIAMENTE,

UN "PIE PESADO" FRANCÉS, IRÓNICAMENTE BLANCO, DE 19 TONELADAS

MIENTRAS GOZABA DEL MAR MEDITERRÁNEO EN UN PASEO DE PLAYA

DE EMBLEMÁTICO NOMBRE, A POCOS PASOS DEL HOTEL "NEGRESCO"

DONDE TANTOS MARTINIS BEBÍ, EN CÓMPLICE PLACIDEZ:

Y EL BÓLIDO CONDUCIDO POR UN INASEQUIBLE ÁNGEL DE LA MUERTE

TAJÓ CON SU GUADAÑA COBARDE, CRUEL, ABSURDA, E INJUSTIFICABLE

TANTA EXISTENCIA GOZOSA, CREACIÓN HUMANA DE SERES, TRUNCA...


*(verso del gran poema "Civilización", de Jaime Torres Bodet).

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH