L'obra de Samaranch, Colau, Pisarello i el silenci còmplice

Carmen P .Flores


Samaranch


Aquests dies en què la calor apreta i no és propi de l'època -alguns en diuen estiuet de Sant Miquel i encara queda el de Sant Martin-, el sentit comú és reemplaçat per l'afany de notorietat en l'equip de govern de l'ajuntament Colau & Pisarello. Aquest últim, el cervell i braç executor de les idees més peregrines que li passen pel cap. Al susdit se li ha ocorregut la brillant idea, per a alegria de la seva "colla d'amiguets", de llevar-li el nom a l'escultura que Joan Antoni Samaranch va regalar a l'ajuntament de Barcelona. Per què? Senzillament per generar controvèrsia i així distreure el personal del mal que ho estan fent al capdavant de la institució que hauria de ser de tots els barcelonins. Però no és així. Sota l'acusació del passat franquista, de Samaranch volen tapar els èxits aconseguits per a Barcelona, Catalunya i Espanya. Però els fets són aquí i ningú els pot treure, tapar o manipular.


Va ser el president del COI més important que ha tingut la institució esportiva, després del Baró de Coubertin. Fundador de l'olimpisme modern, sempre serà recordat per obrir els jocs als professionals i a la comercialització dels mateixos. I, ningú dubta de la seva autoria a incorporar als països del bloc comunista als Jocs.


Sense Samaranch al capdavant del Comitè Olímpic, Barcelona no hagués albergat els jocs del 92 que, malgrat els anys transcorreguts, tots recorden amb afecte i satisfacció. Aquest esdeveniment esportiu va servir per obrir la ciutat al mar; doncs fins a aquesta data, mar i ciutat havien viscut d'esquena. La transformació de Barcelona va ser espectacular i gràcies a això, la gent gaudeix d'una ciutat amb infraestructures i més agradable.


Mentre que a Catalunya, Pisarello, Colau i companyia ho oculten, en altres països com la Xina l'adoració que senten per ell és tal que qualsevol que vulgui obrir-se pas en aquest país, només ha d'utilitzar el seu nom perquè les portes se li obrin. A més, el 2013 van obrir el Museu José Antonio Samaranch, a la ciutat de Tianjin, al nord del país.


El seu treball ha estat reconegut per la majoria de països del món i les condecoracions rebudes pel seu bon fer són tantes i diverses que tindríem per omplir diverses pàgines. Per això, comptar amb un personatge com ell hauria de ser motiu de satisfacció i no de menyspreu. La història és la que és, ningú la pot canviar, intentar treure-ho tot, arrasar-i esborrar del mapa el que a uns no els interessa és d'una insensatesa absurda. El que sí que cal evitar és que les dictadures es repeteixin, però ningú pot amagar que el passat, ens agradi o no, és part de la nostra història individual i col·lectiva.


Si l'equip de govern es dediqués a governar i a prioritzar les coses importants i no es quedessin a treure bustos, canviar noms de sales, carrers i edificis, un altre gall cantaria.


Barcelona, Catalunya, estan en deute amb Samaranch, li agradi o no a uns quants i algun dia algú haurà la valentia de reconèixer. Tots tenen por de dir en públic el que  comenten en privat. Cal ser justos amb els fets i les persones. El silenci sempre és còmplice. Deia Quevedo que "el que vol d'aquesta vida totes les coses al seu gust, tindrà molts disgustos".

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH