Anna i Ugo

Claustre de l'església de Santa Maria la Nova de Nàpols

Al claustre de l'església de Santa Maria la Nova, vam acudir a un concert de cançó napolitana. Va ser l'agost del 2008 i Nàpols ens oferia el clima afable de les seves nits estivals. El grup estava format per la veu de Peppe Napolitano, la seva guitarra i la de Paolo Propoli, al costat de Michele de Martino i el seu mandolina. Acostumat a sentir aquestes melodies cantades per veus líriques -tenors, barítons- em va cridar l'atenció el fet que el cantant ho fes de manera senzilla, és a dir, sense impostar la veu, com qui interpreta qualsevol altre tipus de música popular. El públic seguia les lletres de les peces, musitándolas per no molestar al veí, que feia el mateix.

A la mitja part, la meva companya i jo, vam començar a conversar amb Anna, una senyora seixantena, que estava asseguda al nostre costat. Poc després va aparèixer Ugo, el seu marit, amb el qual vam creuar algunes frases ràpides perquè la segona part del concert estava a punt de començar.

Quan va acabar la funció, aquesta noble parella ens va portar a fer un passeig nocturn en el seu cotxe per alguns llocs destacats de la ciutat. Llavors, Ugo ens va explicar que la cançó napolitana no era patrimoni únic dels cantants lírics. Ens va referir que aquests solen interpretar-les no només per la bellesa de les mateixes, sinó per la gran admiració que el públic de tot el planeta els professa. Vam quedar en trobar-nos l'endemà per anar a sopar unes pizzes. Així ho vam fer. Després ens van convidar a casa seva, on ens van delectar amb un exquisit limoncello casolà. Ugo ens va regalar vuit discos compactes amb cançons napolitanes interpretades pel gran Roberto Murolo.

Era increïble. Tan sols, ens havíem relacionat amb l'entranyable parella la nit anterior, però la màgia de Nàpols i les seves cançons van obrar el sortilegi que ens tractessin com si fóssim amics de tota la vida.