Ballar juntets

Si bé, d'una manera o altra, el tango ha estat sempre present en la vida musical de Barcelona, se li sent molt de tant en tant. Gairebé sempre en els balls de Festa Major. En aquests esdeveniments, l'orquestra es preocupa més de divertir els pares, que són els que més ballen, que als fills, interpretant música d'altres temps, música que ja era vella quan nosaltres érem uns "pipiolos". 

Per això, gairebé sempre després d'un pasodoble, se senten els compassos La Cumparsita, o els de El Choclo, o els de Uno. Això sí, com no són orquestres de tango, les interpretacions d'aquestes peces rioplatenses sonen com marxes militars. I, el que és pitjor, si algun vocalista autòcton s'atreveix a entonar les lletres, acostuma a dir-les chabacanamente, en una imitació grotesca del parlar bonoarense.

Des de fa moltíssims anys, a les discoteques de Barcelona, els joves acostumen a ballar lliures, en solitari. Cada un es mou al so que més li plau. Però no em preguntin per què, es va posar novament de moda ballar en parella. I com que la moda no incomoda, una part important d'aquesta societat, que mai havia ballat d'aquesta manera, es va veure davant la necessitat d'aprendre a fer-ho. 

Així va ser com van ressorgir a Barcelona les acadèmies de ball de saló. En elles, atlètics professors fan classes de chachachá, de mambo, de cúmbia i d'altres danses. Segons sembla, el secret està en comptar els passos. Si el que s'ensenya és un vals, el que se sent comptar és: un dos tres, un dos tres, un dos 3. Si es tracta de qualsevol altre ritme el nombre pot arribar a ser infinit. 

En aquests salons tothom compte els passos, fins quan caminen. En ells, també s'ensenya a ballar i a comptar els passos del tango. Els mestres són generalment procedents de Rio de la Plata. I cal veure el bon resultat que donen les seves classes.