Gandalla

Miguel de Cervantes Saavedra

A 400 anys de la mort d'una icona del llenguatge espanyol [1] -que entre les seves moltes singularitats té la d'haver estat condemnat per "el Sant Ofici" post mortem- hi ha dos vocables meravellosos, portats des de l'antiguitat i amb molta vigència sobre tot a Mèxic. Gandaya com descriptiu de qui prefereix vagabundejar, sense responsabilitat de temps i gandalla, adjudicada a un personatge amb tendència a imposar la seva supremacia -física o derivada d'alguna autoritat- generalment amb mala intenció.

Se li crida així a funcionaris que prenent l'avantatge del seu lloc credencials de "assalariat" a individus l'activitat "informal" és administrar l'ús dels espais públics, mitjançant el cobrament d'una quota "voluntària", que de no ser lliurada justificarà que el susdit "administrador" li faci malbé el seu automòbil o profereixi en contra amenaces i insults. Igual es qualifica de gandallas a amos de actuacions estacionats sobre banquetes, llocs abalisats -per estar destinats per a discapacitats o l'ascens i descens de malalts, alumnes etc.- rampes, accessos a establiments de constant flux de vianants com cinemes, bancs, places comercials, entre d'altres.

Quan les conductes prepotents d'autoritat sobreabunden, és predictible que sorgeixin moviments per frenar el que en termes de percepció si més no es consideri violador dels drets de tots i en tot cas injust. Si posem a treballar la nostra memòria podem citar una llarga llista de grups que a l'empara d'algun partit o independent d'aquests, s'han organitzat -com IAP, AC, SC- amb l'objectiu central de posar límit als actes de abusadors o simplement gandallas , gairebé tots sota l'aura de moviment socials.

Aquestes accions col·lectives no efímeres, tenen el comú denominador de comptar amb una mena d'organització, disposada a recórrer a accions extra institucionals en la recerca dels canvis que aspira impedir o promoure. Generalment aquests fenòmens tenen la seva gènesi en alguna crisi -social, laboral, econòmica, ideològica, religiosa- i poden arribar a l'extrem de ruptures o l'assoliment de les seves metes [2].

Amb l'eslògan "la ciutat és de tots", un membre del panismo, dedicat a la producció de programari, s'ha autoanomenat "city manager" i com a primera meta té la de recollir dels carrers "béns mostrencos", que després lliura a les autoritats delegacions, exigint inventari i lliurament de la butlleta corresponent. El jove exdelegat i exdiputat panista -no se si això sigui també un "ex" ja que quan se li assenyala o se li pregunta diu que és apartidista- té en el seu haver "èxits i fracassos". En termes generals cada vegada que un element policíac, no sap que fer quan se li sol·licita que remeti al jutge cívic a una persona, dóna tota una lliçó de com, quan i perquè ha de fer aquesta remissió; igual passa quan alguna autoritat administrativa en la delegació no sap com reaccionar davant el lliurament dels béns "mostrencos" que per centenes se li posen a les seves esplanades. Per la seva banda el públic que pot veure -presencial o virtualment- els arguments d'administradors de centres culturals, institucions filantròpiques i fins amos d'hospitals i oficines del MP, "justificant" -en un al·legat gairebé sempre atropellat i violent- per què si poden fer servir carrer o les banquetes com estacionament, i així s'assumeix la possibilitat d'aprendre l'immens desconeixement de les lleis i en el pitjor dels casos les martingales que s'inventen per violar-les.

Davant d'aquests "èxits" el major fracàs és observar com a la tornada de les hores, el seu "alliberament d'espais públics" es torna en un conat de linxament, aglutinament de veïns contra veïns -aflorando els interessos partidistes i ruines- els riscos de anarquia i la lamentable burla de les autoritats de la ciutat que a més d'inauguracions, aparicions d'espectacle i mesures per afavorir futures aspiracions sigui quin fos el partit que vagi a abrigallar, fan cas omís a la correcció pretesa pel "moviment anti gandallas". Així les coses aquest esforç públic, al qual eventualment es sumen veïns, sobretot joves, per traslladar a les autoritats pertinents les exigències col·lectives, sembla esdevenir un fracàs. ¿Es pot considerar moviment social alguna actuació solitària, que eventualment suma assistents conjunturals? Quin és el límit entre el valor d'un assenyalament i l'insult obert o soterrat contra l'infractor o la seva defensa?

Sigui el que sigui aquest moviment anti-gandalla i els seus calcomanies de "respecta al vianant" els seus volants d'orientació jurídica majorment relacionats a la llei que regula conductes com l'evitar llençar escombraries al carrer, estacionarte on no has o agandallarte en suma el que és de tots, això hauria, si més no, transformar-se en un toc d'atenció a les autoritats de les grans urbs de com en un sol moment l'espurna de la inconformitat i el desinterès a les lleis pot tornar-se en incendi incontrolable. Que bé que encara tenim la llibertat de reunir-nos públicament, què dolent que es faci afectant els drets de tercers, què bo que puguem usar els mitjans públics per difondre les nostres idees, què dolent que els amos dels mitjans utilitzin aquests arguments per fer propaganda del que sigui, que bé que tinguem la llibertat d'associar-nos, quin mal que interessadament es donin facilitats només als més benestants, i no es donin suport a la autèntiques causes populars!

La generació de joves del segle XXI, viu en el caos, la desmobilització, l'hedonisme. La gran oportunitat dels adults, estiguem o no en l'obligació de respondre al que manat per un càrrec públic, és transmetre l'experiència que ens ha permès, arribar a fins a aquest punt sense posar en reg, el planeta i els nostres congèneres. Ensenyem el que hem fet malament, realitzem amb ells accions que no puguin qualificar-se de gandalladas.

[1] Miguel de Cervantes Saavedra.

[2] Tant les revolucions com els moviments més reaccionaris, solen involucrés per igual a un sol segment que a diverses classes -interclasista o multipartidistas- i així s'han donat moviments com l'obrer, el feminista, l'ecologista, el pacifista, el militarista , l'Okupa, o l'antiglobalització