Ho dic amb el meu cor de gallec i galleguista de tota una vida. Els progres d'esquerra i els independentistes actuals tenen el mal costum d'identificar com a nacions sense Estat tan sols a Euskadi i Catalunya. I cada vegada que ho fan, per exemple el militant Sánchez, en la seva compareixença pactada amb el col·lega Évole, la fiquen fins l'entrecuix. Si es fixessin en els seus avis, possiblement descobririen una paraula anomenada Galeusca, que tant li agradava pronunciar al també gallec Castelao, que va funcionar fraternalment durant la Segona República agermanant políticament a Galícia, Catalunya i Euskadi, fins i tot durant el llarg exili de la nostra post-guerra civil. Res, ni els importa, no volen saber res d'aquestes coses, i la boca només se'ls omple d'un argot insultant amb la qual pensen omplir les butxaques de vots que els permetin assolir el poder, però amb majúscules.

I dic jo, és l'Espanya actual igual o semblant a la que va donar el tret de sortida a les anomenades nacions sense estat? Doncs, a mi, em sembla que no. Avui ningú s'atreviria, excepte els esmentats més amunt, a menysprear el fet nacional andalús, per exemple. I, encara que el seu concepte de nació no li impedeixi voler viure en l'Espanya que tant menyspreen alguns polítics catalans o bascos, el seu amor i peculiar sociograma és tan vàlid com aquells que es consideren propietaris exclusius del fet diferencial i en presumeixen. El mateix succeeix amb asturians o canaris i, si em permeten la llicència, amb extremenys, valencians o càntabres, etc.

Així doncs, dissenyar una Espanya Federal, tenint només en compte les peculiaritats de bascos i catalans és una barbaritat històrica i, sobretot, sociològica, que convida a donar màniga ampla al sectarisme excloent o als privilegis de les castes familiars com succeeix ja a Catalunya . I com que l'esperit centralista i centralitzador, gràcies a tant llest, ha renascut, bé serà que com més aviat ens asseguem a parlar seriosament d'Espanya molt millor. Però no de l'Espanya dels interessos tribals, sinó de l'Espanya real, tan rica en matisos i llengües i tan necessitada de sentit comú i polítics d'Estat.

Si no ho fem aviat i no de la manera, tan oportunista com de barriada que propugnava a la tele el militant Sánchez, ens anem a enganxar de tal manera que, un cop més, hi haurà baralla amb guanyadors i perdedors, que degenerarà en una greu baralla que, a més de ser innecessària, deixarà marcat per diverses generacions a aquest oa qualsevol país que faci el mateix, per molt civilitzat que el susdit sigui. I, com tots bé sabem, el nostre, per desgràcia, ja hauria d'haver escarmentat.