El robatori

Amb una important influència de les polítiques editorials de molts mitjans que han donat supremacia a delictes com el segrest, l'extorsió o l'homicidi, hi ha un altre il·lícit gairebé passat per alt tot i que és potser el més proper al ciutadà, em refereixo al robatori. Per què el combat i la prevenció d'aquest delicte semblen no estar en els propòsits de les autoritats vinculades amb la seguretat? Qui pateix més el robatori, les grans empreses, les famílies o els individus?

Apoderar-se dels béns aliens, mitjançant engany -en via publica, per telèfon etc.- abús de la confiança atorgada -empleats d'oficina, domèstics- usant la força -com passa cada dia als automovilistas- és greu no només per la suma del que robat o la violència amb què l'atracament sigui comès, sinó perquè es constitueix en la base d'altres delictes [1] com seria el frau, el comerç il·legal -de hidrocarburs, coses obtingudes ilegítimamente- l'extorsió i el que és més preocupant conductes que vulneren el dret dels infants a ser educats amb una base sòlida de valors cívics, ètics i fins i tot morals. A més dels beneficis pecuniaris per la reproducció de vídeos que ens ensenyen com una família entra a restaurants propiciant que els lladres de bosses siguin els nens. Qui ha fet alguna cosa per aturar aquesta tendència? Qui explica als policies municipals o de proximitat ciutadana que és la seva obligació detenir i presentar a qui es descobreixi robant tot i que aquest sigui o sembli menor d'edat? [2]

Per a un estudiant que amb dificultats i mitjançant "abonaments mensuals" s'ha fet un ordinador, el robatori d'aquesta és tan tràgic, com el tan publicitat enriquiment d'un polític encimbellat que va disposar dels béns de l'erari. Robar s'agreuja per la suma? Si a una família li trenquen portes per després treure estris, electrodomèstics o joies que més que res tenen valor emotiu, les autoritats d'entrada el conviden a "resignar-se" perquè segur no trobaran ni al lladre ni les seves pertinences Què no saben les autoritats investigadores els domicilis on es comercialitzen llantes, parts d'auto, televisions, pantalles, or etc.? Li ha tocat trobar-se amb un venedor ambulant en els mercats que li ofereix com a "draps de neteja" gases que van ser robades d'un hospital i que s'usen per a procediments quirúrgics? Qui "regentea" a aquesta persona? Quantes de les coses que vostè compra barates -medicaments, pintes, discos, maquillatge, roba- en un lloc informal van ser robades a algun ciutadà treballador, empresa en petit o institució pública, privada o fins i tot de beneficència?

Des de la simplicitat del decàleg mosaic [3], fins a les complicades normes que vénen a resultar en diarrea legislativa pel excessives i poc pràctiques en la seva aplicació, el robatori no hauria de ser tolerat i molt menys considerar-lo com "una cosa normal", ja que és millor a l'alternativa que et causin lesions o et matin. Per què no podem deixar el cotxe sense clau o la bicicleta sense cadena com es feia encara en els anys 60 i es fa per exemple al Japó?

Si vostè com a futur inversor acudeix a un diplomat per fer-se expert emprenedor, el primer que li ensenyen és que "sinó passa del 10%, el que li falta penseu com minva", i res li diuen respecte de l'autor del robatori formiga que un dia farà un duplicat de la clau i traurà per la porta principal tots els seus béns. S'imagina que fa guanyen les empreses asseguradores, i les de seguretat -càmeres, alarmes, personal, reixes, vidres irrompibles- ara que el robatori és "normal"? Quants llocs de treball es perden per la sortida d'empreses o si més no el tancament d'aquestes a causa del que els han robat? Quines polítiques públiques s'estan aplicant per desincentivar aquest delicte?

Si apropiar-se del patrimoni d'un altre és simplement robatori, els bancs, els prestadors -gairebé sempre prendarios- els aboneros i tot aquell que per la via que sigui el deixa a la crida, no hi hauria perquè restar-li importància a aquest delicte que a aquests de coll blanc no se'ls imputa. Segons la moda o els costums, hi va haver temps en què alguna litúrgia considerava set pecats capitals i entre ells no estava per cert el robatori. Ni parlar són generadors d'altres infraccions la supèrbia, luxúria, ira, avarícia, gola mandra o enveja, i ara que és el planeta dels obesos i en alguna geografia la mandra es premia amb la caritat, a tot aquell que estigui en la tessitura d'avortar, blasfemar, matar un proïsme mitjançant l'eutanàsia, evitar l'adulteri en no casar-se, desfer-se del fals testimoni o els perjuris amb el mantell dels drets humans, cal perseguir-los mentre deixem en pau als lladres.

I una altra vegada Vostè pel que sembla pot robar impunement, si ho fa sense escàndol i no li proven que és terrorista i evita violar els amos de l'aliè o convertir-los en mercaderia, si són dones i nens. On van aprendre a robar els que a més de cobrar sous mensuals que en tota la seva vida no tindria el ciutadà comú, ni tan sols compleixen amb la seva elemental obligació de servir al poble? La manca de respecte a la llei la van assimilar en la seva infància, en la seva joventut o són aprenents adults? El robatori és doncs el brou de cultiu de moltes altres coses com ho és actuar en colla perquè com deien els avis "tant peca el que mata la vaca com el que li lliga la pota". Veurem si de cas amb els milers de milions que tenen per garantir la nostra seguretat comencen a frenar aquest càncer que aquesta matant a la societat.

[1] Amb la finalitat de posicionar aquesta situació, a l'Observatori Nacional Ciutadà de Seguretat, Justícia i Legalitat (ONC) consultar: "Robatori a Mèxic: ¿un delicte quotidià? Anàlisi sobre les seves tendències i desafiaments per visibilitzar una gran varietat de robatoris que afligeixen a la societat ".

[2] Recentment enfrontem aquest escenari amb policies de la ciutat de Querétaro, que no van presentar a membres d'una banda que tot l'any s'han introduït a un hospital per robar coses amb les quals s'atén a nens malalts.

[3] Èxode 20:15 i 17