Confessar

Ana Gabriela Guevara, medallista olímpica a Atenes 2004

El que ha passat a una dona mexicana, que té en el seu haver un reconeixement olímpic, trets patriòtics de personalitat -no només per a Mèxic sinó envers la seva terra natal, en donar suport a la seva paisana de sonora- ia més un càrrec públic -del qual no fa ostentació a conduir-se sense guardaespatlles, ni tota la parafernàlia que als moderns governants fa distinció obliga a analitzar les reaccions, tant la de la víctima com de qui fins i tot sense confessar-ho obertament es senten culpables per aquesta tragèdia.

En l'àmbit dels fets és impossible postergar una realitat alimentada en certa forma per absència de polítiques públiques efectives per garantir la pau i la seguretat de les persones. Avui va ser una dona atleta que condueix motocicleta, però quants ciutadans han mort per incidents de trànsit a l'àrea metropolitana? ¿No és veritat que pel sol fet de conduir es converteix en blanc d'insults, agressions fins i tot físiques i fins trets de part de turons automobilistes, vianants, ciclistes i motociclistes?

En la seva primera aparició en mitjans, la sonorense va plorar i va dir tenir por a més d'exigir reparació i per tant càstig. Quantes coses no han estat confessades, per la víctima i els seus victimaris de les xarxes socials? La confessió [1] -que temps va haver-hi en l'àmbit jurídic va ser considerada com la reina de les proves- és vista tant per religiosos com per psicòlegs com un exercici emotiu de la mà del penediment, la major eficàcia és per a qui porta la càrrega del secret sigui aquest relacionant de forma directa amb el que s'ha dit o perquè tal fet va desencadenar coses que per associació es bolquen a l'exterior.

Confessar de veritat implica un alleujament i moltes vegades davant la impossibilitat de perdonar-se a si mateix, cal que un altre -jutge o curació imposi una sanció o penitència. Quantes culpes carrega una societat que es pronuncia de manera febril encara que poc ordenada en casos com aquests? Què tan efectius són els assenyalaments a les xarxes socials perquè autoritats -també amb culpes posin realment remei? Immediatament vam llegir de noves iniciatives, fins i tot acadèmiques, per a la defensa de les dones, anunci de fons per a la implementació d'aquestes idees i fins publicació de consultes que al llarg de l'any s'han fet i que pel que sembla no han estat efectives segons ens va mostrar una dona violentada que porta en la seva cara diverses plaques quirúrgiques implantades per evitar la pèrdua de l'ull. Quant contribueixen els declaradores d'ofici que sense veritable substància informen veritats a mitges -o sigui mentides- només per cobrir la nota i s'excusen mofant en seccions de chistoretes com fora de lloc i altres títols de comèdia? No és el temps el que ens fa oblidar el substancial del que fa mal, tampoc és una reparació efectiva les elucubracions de detalls [2] i coses que per no venir al cas, obstaculitzen la solució del problema, la reparació veritable ve quan les coses canvien, és a dir quan els que condueixen -cotxe i un altre vehicle- ho fan amb respecte, sentit comú i coneixement dels reglaments.

De què serveixen les lleis, si els primerament obligats a complir-les, li juguen al temps i l'oblit? Per què les denúncies de fets s'acumulen a les taules investigadores sense que passi res quan es tracta de robatori [3]? Com es pot parlar d'estat de dret, quan les obligacions mes simples d'un governant com són el escoltar i servir als seus governats no passa? Tant els terapeutes com els líders espirituals -curas, pastors, diaques, guies etc.- asseguren que la rectificació s'ha d'iniciar des de dins d'un mateix. L'alcoholisme cessa quan l'afectat deixa de prendre, igual que l'impuntual corregirà moltes coses en la seva vida quan respecti els temps d'altres i de si mateix. Per descomptat no es tracta de càstigs com resos i altres disciplines draconianes i menys encara el produeix una campanya publicitària; el canvi s'inicia per una reflexió personal, interior i potser sigui sana alguna confessió que no caigui en el cinisme com quan un conductor d'espectacles va dir a veu en coll en un noticiari matutí que era homosexual.

La humanitat en el seu conjunt està urgida de la reconciliació, no és justificable que milions de persones siguin mortes, empresonades, mutilades violades -sexual i emocionalmente- per dissensions entre grups culturals, religiosos o polítics. Tots som copartícips de la culpa, penedir-per no estudiar el fons dels assumptes abans de parlar, escriure i assenyalar; confessar privada o públicament segons sigui el cas, pagar pel que hem fet malament -si vam escriure una cosa que desorienti hem rectificarlo- i buscar millors relacions com una forma d'absolució social és el que es necessita sinó volem seguir avançant en el camí de la involució . Estic segura que la senyora Guevara no em coneix, segurament s'apuntaran als seus fòrums firmes de renom que no necessàriament volen abonar a la solució, però si en alguna cosa pot abonar la meva reflexió; per a ella i per a tots els que se sentin afectats pel que ha passat, aquesta és de tots Vostès, sense que hi hagi obligació de citar-me o reconèixer dret d'autor.

Desitjo que s'estiguin preparant per a uns dies de pau i bona voluntat.

[1] Confessió Prové del llatí Confessio i es refereix a la declaració feta per una persona, de manera espontània o com a respostes a algú que li pregunta. Generalment la confessió reveli o en el millor dels casos confirma dades desconegudes per l'oient.

[2] El Jesús el naixement celebrarem en una setmana va assenyalar als proclius a fixar-se en coses nímies, com "la menta i el comí, igual que feien els hipòcrites fariseus, que acabaven per creure perfectes, sent orgullosos i cruels".

[3] Hem donat compte als nostres amics i benefactors de les denúncies que hem fet pels robatoris a l'hospital de l'infant cremat, sense que fins al moment puguem dir que algú ha estat assenyalat com a responsable.