Canadà, sense identitat es viu millor

En un dels seus cèlebres floretes conceptuals, Marshall McLuhan, afirmava en els anys 1960 que Canadà era l'únic país al món que sabia viure sense una identitat. Incidia el genial filòsof de la comunicació en la peculiaritat del procés de formació estatal del país nord-americà i en la diversitat de les procedències dels seus nombrosos immigrants. Cal recordar que, segons el cens de llars de 2011, existien al Canadà més de 200 grups amb orígens ètnics diversos, dels quals 13 d'ells superaven la xifra d'un milió. Cal tenir en compte també que el Canadà és un país enormement extens (segon després després Rússia) però amb una població menor a l'espanyola (36,5 milions, en comparació als 46 milions d'Espanya).

Malgrat la seva gran varietat multicultural i poblacional contemporània, les dues grans comunitats francòfona i anglòfona són els originaris creadors de la construcció del país canadenc. Durant els últims decennis, el redactor d'aquestes línies ha estat testimoni de les innumerables discussions entre els mateixos canadencs en les reunions acadèmiques sobre el caràcter nacional, l'acomodament territorial o la política de reconeixement identitari en el si de la federació canadenca. Evitaré caure en la temptació de repassar, encara succintament, les fites històriques i polítics de conflicte i cooperació en el Canadà modern. Però sí vull ressaltar la rellevància de la notícia del recent nomenament d'Ahmed Hussen, com a nou ministre d'Immigració, Refugiats i Ciutadania de Canadà.

Quan era un adolescent, Hussen va arribar com a refugiat el país nord-americà, ara fa una vintena d'anys. El primer ministre canadenc, Justin Trudeau, ha tornat a sorprendre per la seva audàcia política i la seva capacitat per canviar les coses, una cosa que bona part dels partits 'tradicionals' de l'hemisferi occidental es mostren incapaços de fer després de prosseguir amb les seves actituds acomodatícies i els seus pràctiques de proposar el que després no fan després de les eleccions. Tampoc les noves formacions del populisme protestatari mostren una capacitat real d'implementar reformes des de les institucions i, en alguns casos, protagonitzen sainets inefables com la petició dels 'Grillini' del Moviment Cinc Estrelles italià de unir-se als liberals pro-europeistes al Parlament d'Estrasburg per, poques hores més tard, decidir mantenir-se en la cleda de grup anti-europeista de Nigel Farage.

Recordi que igual que el seu pare, Pierre Trudeau, Justin és membre del 'tradicional' Partit Liberal canadenc. Però a diferència d'altres renovadors de 'filtre' europeus ha sabut mobilitzar i il·lusionar als seus militants, simpatitzants ia bona part del conjunt de la població canadenca. Serveixi això d'avís a formacions com el PSOE, embrancada amb fruïció en un exercici de melic paralitzant i desmoralitzador per als seus 'tradicionals' electors.

Naturalment, els ciutadans tenen les seves identitats culturals i polítiques, i Canadà no és una excepció d'aquest axioma social. Parlar, com alguns gasetillers proclamen, d'un estat postnacional al Canadà és aventurat a aquestes alçada de l'esdevenir de la humanitat. Però no ho és tant asseverar que les gents en països com Espanya, o unions com l'europea, comparteixen de forma normal les seves diverses identitats territorials de forma no excloent entre elles.

La UE hauria de extreure algun ensenyament de la reeixida política migratòria de llarg recorregut que ha implementat Canadà, i que ha aconseguit el seu major simbolisme amb l'últim nomenament ministerial. A més Canadà, i no ha de ser per casualitat, està considerat com el segon millor país del món segons el sempre debatible rànquing de l'US News & World Report. En l'entretemps assistim impàvids a la tragèdia que prossegueix en el gran escenari de desgràcies que s'ha convertit el nostre Mare Nostrum.

El rebuig anti-immigratori ha estat un factor substancial en el discurs populista reaccionari de Donald Trump en les últimes eleccions presidencials. Encara avui segueix insistint amb la seva arrogància de WASP prepotent que serà el mateix Mèxic qui pagarà la factura del mur divisor. Al Vell Continent, l'excrescència anti-immigratòria també proveeix una munició ideològica similar als populistes xenòfobs que aspiren, fins i tot, a la presidència de França i, amb això, a la destrucció de la UE. Convé recordar, un cop més, que Europa necessita a la immigració per mantenir el seu propi model socioeconòmic europeu i, per sobre de qualsevol altra consideració, per respectar els seus valors civilitzatoris comuns.

Naturalment que Europa mantindrà en el futur previsible seves identitats col·lectives, moltes de les quals es van modelar en la nit dels temps. Emperò, el nostre Vell Continent observa els canvis en l'altra banda de l'Atlàntic Nord. I confronta el dilema de ser engolit pel neoliberalisme nord-americà o d'aprendre del nou liberalisme del valent Justin Trudeau. El moviment es demostra caminant, ha afirmat el filòsof Diògenes ...