Intervencionistes

En termes humans, no sembla haver-hi l'absolut. Així com l'existència d'emperadors romans, els excessos i perversions han deixat en el desconeixement vulgar les obres positives realitzades per tals personatges, igual el simple enunciat de "demòcrates i republicans", poc ens diu sobre la ideologia d'uns i altres en la nació que aquesta setmana hi haurà d'iniciar un període de suposat canvi en l'anomenada Casa Blanca.

El president número 45 dels Estats Units d'Amèrica, republicà per filiació, no ha estat l'únic a no estimar Mèxic i els mexicans. El 1944 l'onzè president nascut per cert a Carolina del Nord i demòcrata de filiació, va guanyar la presidència. El seu lema de campanya va ser l'annexió del territori texà, ampliant els seus objectius en contra de Mèxic quan la nostra nació, es va oposar a tal comesa dirigint Polk la guerra que va concloure amb la pèrdua de la meitat del territori que llavors teníem i que avui es coneix com al sud-oest d'Estats Units.

Va amenaçar als britànics, va obrir l'Acadèmia Naval i encara avui se li reconeix com un dels presidents de més èxit tot i que només va dirigir la nació per 4 anys.

Però la campanya de James K. Polk no ha estat l'única vegada en contra del que alguns han anomenat "el pati del darrere". Si bé durant el seu mandat a l'abril de 1846, sent evident la poca unió entre els dirigents de Mèxic i abans d'enviar tropes a la "alta Califòrnia" --julio d'aquest mateix any-- també hi va haver un desembarcament al port de Mazatlán.

El govern federal va enviar a la defensa a Rafael Téllez [1] qui prefereix quedar-se a Sinaloa gaudint de les prebendes d'alguns comerciants estrangers i convertir-se en cacic. Un cop ocupada l'Alta Califòrnia i sense defensa a causa de tal acte de traïció a la pàtria, l'esquadra del Pacífic amplia les hostilitats al setembre d'aquest any, declarant el bloqueig del port al febrer de 1847 i amb exemple de covardia Téllez es va retirar ocupant- els invasors a l'octubre.

Va ser el dia 11 d'aquest infaust mes que la bandera de les estrelles va onejar després del desembarcament dels marines davant d'un petit grup de patriotes que els va detenir en Uries concloent aquesta situació fins al juny de 1848 amb la signatura dels tractats de Guadalupe Hidalgo, amb els quals paguem no un mur sinó l'ambició mateixa d'un president nord-americà.

L'afany expansionista, embolicat en el desig de fer dels Estats Units una nació gran, posa els ulls de diversos presidents més enllà de la seva frontera sud, però per a efectes d'aquesta reflexió, recordem a William Howard Taft, republicà conservador, qui va ocupar la presidència de 1909 a 1913, amb el torn vintè setè i un ambaixador per altres nociu en la relació històrica de les dues nacions.

El seu actuar va destacar per la seva obsessió de suprimir les iniciatives progressistes de Theodore Roosevelt --1901 a 1909-- sobretot en temes com aranzels. Així les coses dins del seu partit, republicà, va sorgir un grup progressista que es va oposar a aquests despropòsits. En l'àmbit internacional va pugnar per intervenir a Amèrica Llatina per a la instal·lació de governs reaccionaris encara afins als interessos del seu "gran nació".

Va crear una divisió --republicanos progressistes i conservadors-- esdevinguda en una crisi que es aprofundeixo en 1909 on els senadors demòcrates i els republicans progressistes pel tema dels aranzels que va passar tot just i amb gairebé un miler d'esmenes. Potser consideri que és casualitat, però això va fer que el mitjà orient de fet es enemistara amb el govern de Taft, que després en accions gairebé de bogeria, va donar passos enrere en les iniciatives del seu predecessor per convertir en parcs nacionals reserves aqüíferes i forestals . El resultat final va ser una estrepitosa derrota dels republicans en 1910.

Com res és absolut, s'ha de reconèixer que durant la seva gestió d'escassos 4 anys, va aconseguir controlar l'expansió de monopolis financers [2] i introduir algunes esmenes constitucionals en matèria d'eleccions la qual cosa no va permetre la selecció interna per a una segona postulació del primer Roosvelt , qui decidit anar-se'n per la lliure per perdre enfront del demòcrata Thomas Woodrow Wilson, qui va ser president --el vintè vuitè- de 1913 a 1920, just quan al nostre país, les divisions revolucionàries, van tornar a veure hissada la bandera de les estrelles , ara a Veracruz.

Després de Mazatlán i el sòcol de la capital, el pretext per al desembarcament a Veracruz, va ser una suposada preocupació per l'operació de venda d'armes a l'usurpador Horta, que després d'una complicada triangulació arribarien al port en el navili alemany Ipiranga. En quina mesura aquest antecedent històric va inspirar als autors de la venda furiosa que va portar letals armes en aquest segle a mans de narcotraficants?

En 1914, van ser 7 mesos d'ocupació nord-americana, fent-li la vida difícil a un militar que per res combregava amb els "gringos". Podem especular sobre el que hagués passat a Carranza i l'exèrcit constitucionalista sense aquesta part de la intervenció nord-americana, però el fet és que aquest demòcrata, va ser condecorat com a premi Nobel de la Pau el 1919, impulsor de la Societat de Nacions i partícip de la conferència de París en el context de la primera guerra mundial.

A més dels fets a Panamà va impulsar la creació de la reserva federal, com a banc central [3] i fins i tot amb la seva visió "moral" que no respectava la majoria de la població, després de retirar l'ambaixador de l'anterior govern Henry Lane Wilson, va donar suport a Carranza i sense intervenir declaració de guerra a partir del 21 d'abril de 1914, va ocupar la duana de Veracruz, va atacar l'escola Naval Militar i es va mantenir en terra mexicana per més de sis mesos retirant-se el 23 de novembre d'aquest mateix any.

Així que el tema del mur sembla pecata minuta enmig d'aquesta realitat històrica, on només un autèntic amor a la pàtria amanit amb coneixement d'història pot oposar-se a l'afany expansionista de tiris i troians.

[1] Era president Mariano Parets de Arrillaga, contra li qual es rebel·la aquest militar.

[2] va demandar a General Electric Company, American Sugar Company, la United States Steel, a més que va aconseguir l'aprovació d'una llei que establia bancs postals, va crear el Departament de Treball i l'Oficina Federal de la Infància

[3] Enmig d'una polèmica, amb els republicans, que propugnaven la creació d'un banc central exclusivament privat i el sector majoritari dels demòcrates, que demandava un banc central, sota control governamental. Finalment conjuntar les dues visions garantint certa influència dels banquers privats a la Reserva Federal.