L'exclusiva

Tots els periodistes somiem, com els descobridors de les Amèriques, a trobar la ciutat del Daurat que, al nostre "estrany llenguatge" es diu exclusiva i que molts confonen amb "la primícia" o sigui el scoop anglosaxó, que és més habitual en la nostra professió. Ja que en el primer cas arribes sol a la meta de l'actualitat i, en el segon, li treus mig cap al teu immediat seguidor, que ha corregut una mica menys que tu per explicar-li a l'audiència el que ha passat en determinat assumpte.

Quan els socialistes de Felipe González manaven al Govern d'Espanya, les grans exclusives se les quedava el Grup Prisa. I tots havíem de comprar El País o escoltar la SER si volíem assabentar-nos de segons quins temes, que haurien de ser del domini de tots els mitjans de comunicació, ja que afectaven milions de persones. Ara amb tant desajustament parlamentari, aquestes exclusives ja no són patrimoni de l'editor Cebrián, abans senyor Jesús de Polanco, sinó dels gurus que van a les tele-tertúlies, engreixats prèviament pel món de les finances o l'àrea secreta de la política espanyola.

A Catalunya, en aquest tema en concret, els diaris digitals anem bastant més endarrerits. Ho hem vist fa escasses vint-i-quatre hores, quan el diari del Comte de Godó, és a dir La Vanguardia, va publicar l'exclusiva del "dinar del gatillazo" que van protagonitzar a les dependències de la Moncloa la parella Rajoy-Puigdemont al mes de gener, de la qual només van saber els detalls els business de la redacció que dirigeix Màrius Carol. Com el tema era de clar interès general tots els diaris ho vam reproduir a continuació citant la font, "primer és el ciutadà i després el nostre orgull professional ferit", enmig de l'orgasme de satisfacció de tots els que treballen o col·laboren amb el diari del Gran d'Espanya, com si "la maniobra polític-empresarial" que hi va haver darrere de la publicació de la notícia no desprengués la mala olor que tenen certes accions de guerra bruta, en què tots resultem ser ximples, inclosa la portaveu Munté i el popular Albiol, mentre el llest de torn gaudís de la virtut de la premonició o fins i tot d'una inabastable superioritat professional.

I és que en això del procés, el Grup Godó al sector privat, i TV3 al públic, competeixen amb els altres mitjans de comunicació catalans amb una notable desavantatge a favor seu, ja que a ells sempre els arriben les exclusives del poder, com també se'ls engreixa el seu compte d'explotació com a conseqüència de la feina que realitzen.

I a què ve la cosa precisament ara em diran vostès? Doncs al fet que, de tant en tant, com en aquesta ocasió, cal recordar-li als nostres admirats col·legues, tot i que els entri el riure fluix en llegir-lo, perquè el que s'està gestant amb la seva valuosa i insuperable col·laboració durant aquests anys, aquí a Catalunya, està entrant en el seu tram final amb el consegüent desenllaç, que si resulta bo per a tots els catalans, serà fantàstic. Però, i si no és així? A qui caldrà demanar-li explicacions? Als polítics només o també als que han manejat el procés com si tan delicat assumpte per a la nostra futura convivència fora una molt saborosa font de negoci?

Per la resta, enhorabona per la nova exclusiva governamental. Ah! i felicitats al Senyor Millo Delegat del Govern, que sí que sabia del que estava parlant. Almenys la seva cap no el va deixar en ridícul com a la Senyora Munté i al Senyor Albiol.