El debat que eludeix CiU en la precampanya de les autonòmiques: la despesa social

Un dels grans absents en les propostes de CiU correspon la principal partida del pressupost de la Generalitat: la despesa social (en el 2009 va suposar la friolera de 17.000 M?). Del poc que es pot extreure és que pretén aprimar l'administració pública i per tant reduir la despesa social. Però en aquesta afirmació s'eludeix que la despesa social a Catalunya segueix estant darrere de la despesa social no només de la mitjana europea sinó de la mitjana espanyola. El tripartit ha aconseguit reduir el diferencial en aquests 7 anys parcialment. Un estat del benestar no es construeix en 10 anys (només cal intentar observar el que ha costat construir-ho en països com Suècia, França, Alemanya o Dinamarca), i per tant algunes de les al·lusions que fan alguns dirigents de CiU sobre aquest dèficit gairebé semblen pornogràfiques. En canvi en un mandat amb tesis neoliberals sí que es pot deixar molt tocat (observem l'exemple de Regne Unit en els mandats de Tatcher).

Perquè Artur Mas eludeix aquest debat i presenta les mesures que reduirien el nostre estat del benestar amagades d'austeritat?, perquè els nombres li són clarament desfavorables.

En el 2003, la despesa social amb prou feines representava una mica més de 10.000 M?, en el 2007 les partides de la despesa social de la Generalitat superaven els 17.000 M?, més del 65% superior.

Es pot atribuir que el creixement de la riquesa entre 2003 i 2009 permetés aquest creixement, però no només cal veure-ho en nombres absoluts, on rotundament no es pot discutir, sinó respecte a la despesa relativa a la riquesa del país.



La dada és clara, no només ha crescut en "quantitat" absoluta la despesa social, sinó que a més ha crescut de forma relativa. Això significa una millora en la qualitat de vida de la majoria de catalans i per descomptat, sobretot, dels que més consumeixen els serveis de l'estat del benestar: les classes mitjanes i baixes.

Artur Mas en el seu missatge que el personal de la Generalitat ha crescut desmesuradament vol obviar que aquest personal ha crescut de forma bàsica en els serveis socials. Els propis números que presenta CiU indiquen que en el 2003 hi havia 93.806 treballadors de la Generalitat enquadrats en el que ells anomenen "les 3 M" (mossos, metges i mestres), en el 2009 aquesta xifra s'elevava a 132.861, un 41 % més dedicat directament a millorar la salut dels ciutadans, l'educació i la seguretat de tots. Mentre, en un clar exercici de fer creure que la resta de personal de la Generalitat són buròcrates que sobren, ens presenten al col·lectiu d'altres "treballadors de la Generalitat" que en el 2003 eren 35.704 treballadors, en el 2009 la xifra s'elevava a 46.258, un 29% més que en el 2003.

Col·locant-nos en l'imaginari neoliberal que "el que no siguin professors, metges o Mossos són buròcrates que afegeixen greix a l'administració de la Generalitat" que amaga la promesa electoral de reduir el personal de la Generalitat en un 25%, ja només així en el 2003, per cada "buròcrata" hi havia 2,6 funcionaris "dels que realment donen servei", mentre en el 2009 hi havia uns 2,9 funcionaris "dels que donen servei" per cada funcionari "buròcrata". És a dir, la maquinària de la Generalitat del tripartit és més eficient que la maquinària que va deixar CiU fins i tot en una fase d'expansió tan gran com la qual hi ha hagut durant aquest període.

Però és que la fallada ja és comprar el missatge ideològic a CiU que la resta de treballadors no són despesa social. El debat real, que hauria de suposar que tipus de model d'estat del benestar és el que volem i quant volem gastar en ell queda transformat en un debat d'excessiva "burocràcia". Ja sabem que fins i tot dins de la lògica de CiU aquesta excessiva burocràcia era més allevadís als governs de Jordi Pujol que als del tripartit. Entrant en la resta d'un "altre personal", podem trobar que això no és així.

Dins d'aquest personal està el que atén als ciutadans en atur a les oficines del SOC, sense ells no es podrien gestionar les prestacions, donar orientació als currículums laborals, o ajudar a buscar ocupació als ciutadans sense ocupació. D'aquest col·lectiu no només són "un munt de buròcrates" sinó que comparativament encara farien falta més. Entre aquesta "resta de treballadors" s'amaguen també l'atenció domiciliària que ha passat a triplicar-se, són també els bombers, són els treballadors de la dependència, són els arquitectes, enginyers, etc... que fan seguiment i planifiquen els projectes del PTOP, són un major nombre de funcionaris de presons per atendre la sobrepoblació en la qual en 2003 es trobaven les presons catalanes, són el major nombre de treballadors en la justícia (s'han construït 18 palaus de justícia en l'últim mandat).

Realment és un debat en el qual Artur Mas i CiU no els interessa entrar i ho redueixen a un debat sobre la dimensió de la Generalitat, quan resulta obvi, en posar els números en la taula que el gran problema de l'estat del benestar a Catalunya és l'exigu desenvolupament i el seu retard de 23 anys, que el tripartit ha aconseguit parcialment reduir.