Que les primàries no tapin el bosc de descontentament al que s'enfronta Zapatero

Aquest diumenge s'han celebrat eleccions primàries del PSOE en diversos territoris, la més rellevant d'elles per a la política general han estat les realitzades a Madrid on Tomás Gómez ha vençut a Trinitat Jiménez malgrat que les enquestes i la direcció de Ferraz apostaven per ella.

Queda com a secundari en l'agenda dels grans dirigents socialistes, la vaga general que s'ha realitzat aquest dimecres 29. El relatiu èxit, inesperat fins i tot pels convocants de la vaga és una pedra de toc més important per a l'executiu de Zapatero. I és que encara que la vaga del 29S no ha estat tan rotunda com la del 2002, ningú esperava que funcionés malgrat tenir a la contra el poder econòmic (com totes), en contra gairebé totes les capçaleres de diaris i de mitjans de comunicació, realitzada en contra de l'aparell dels dos partits majoritaris, en contra del 'establishment' (com sempre), i amb una campanya sistemàtica de desprestigi dels sindicats com mai s'ha donat en la història. Amb els treballadors més espantats que mai per perdre la seva ocupació els sindicats han aconseguit mobilitzar a una part important d'ells (les dades de consum elèctric o de mobilitat donen un mínim del 60% de treballadors que han secundat la vaga).

Zapatero es troba en una tesitura. S'ha llançat de forma desesperada a acontentar als mercats (a pesar que els economistes com Stiglitz, que ell mateix havia nomenat assessor, li aconsellen el contrari) d'una forma que ni Sarkozy o Merkel s'atrevirien. Però tot això té uns costos, interns, i la prova està en les primàries que perd la candidata que ve amb la marca ZP, i externs, en els quals l'electorat l'abandona de forma massiva (les perspectives de vot del PSOE són les més baixes dels últims 10 anys). Ja no és només que Zapatero o el seu possible substitut pugui perdre les futures eleccions generals, sinó que pot quedar com el president socialdemòcrata que més treball brut li ha fet a la dreta política i econòmica d'aquest país, quelcom que danyarà no només el seu llegat històric sinó també la credibilitat del seu partit i provocar un problema intern de molt difícil gestió.

Zapatero no hauria de quedar-se observant el resultat de les primàries a Madrid i obviar el que una part dels ciutadans (en gran part electorat potencial del PSOE) li està dient. Si els sindicats no són suïcides i són una mica valents no es conformaran amb "negociar el reglament" de la Reforma Laboral com li ofereix la vicepresidenta del govern. Els governs tenen marge per poder donar resposta a les vagues generals: Aznar va trigar 5 mesos a retirar la seva reforma de la desocupació, Felipe 13 mesos. Però aquest no és el factor limitant, Zapatero té abans de les eleccions autonòmiques i municipals per donar una resposta més sòlida que "negociar un reglament" ja que sinó s'enfronta a un dels desastres electorals més grans de la història del PSOE. Hi ha massa territoris on el PSOE manté el seu govern de forma molt precària o les enquestes no li donen un avantatge clar. Jugar-se-la al maig sense haver-se guanyat a part del seu electorat potencial esquerrà és un suïcidi polític.

Avui en el PSOE es palpen dues ànimes, i no són precisament els seguidors de Trinidad Jiménez i els de Tomás Gómez. Les dues ànimes són aquells el calendari electoral dels quals té més de 20 mesos, i aquells que només tenen 6 mesos i poden pagar els plats trencats de les decisions dels primers. No parlem ja del PSC, que afronta les autonòmiques molt a la vora i collirà una gran part del descontentament generat pel gir dretà de Zapatero. ¿O és que algú dubta que la coincidència dels pitjors resultats en les enquestes dels candidats socialistes no es deu en part al descontentament generat per les últimes decisions de ZP?

No es tracta que Zapatero torni a un purisme ideològic, ningú li demana que sigui un autista de l'economia internacional com ell mateix ha estat durant massa mesos. Encara així dins dels marges que té pot realitzar gestos. Espanya és dels pocs països que ha afrontat una reforma laboral de l'OCDE en un moment on no es genera ocupació i aquest és el principal problema. És un dels països on pagant uns impostos més baixos i tenint un estat del benestar més minimitzat es realitzen les retallades de despesa pública més dràstics després dels de Grècia. Merkel no està realitzant una política tan restrictiva a Alemanya, ni Sarkozy està entrant en reformes tan de fons (l'intentar retardar l'edat de jubilació de 60 a 62 anys a França sembla gairebé una broma amb les reformes realitzades i les anunciades a Espanya). Irlanda, amb problemes molt més greus que Espanya no ha realitzat retallades tan dràstiques ni està confrontant una reforma laboral del calibre que ha realitzat Espanya. Aquest sentit d'inevitabilitat que l'equip de Zapatero està envoltant al seu discurs no existeix en la resta de la UE.

Amb això no dic que els marges que té Zapatero per tornar a corregir la seva política econòmica siguin molt grans, al final els mercats financers marcaran aspectes importants sobre el dèficit que pot assumir Espanya (a pesar que el seu deute és bastant baix) i no es pot fer oïdes sordes a aquests mercats, però d'aquí, a seguir el seu cec dictat en completa rendició com fa Zapatero hi ha un tros. Almenys els governs de la resta de països de l'OCDE estan jugant en aquest marge. És que al final, el teòricament més socialdemòcrata dels presidents és el que està aplicant més fidelment el programa de màxims del poder econòmic.

Zapatero està cremant cada vegada més els seus marges, ja va cremar el moment el poder jugar amb més comoditat amb el dèficit en el 2009 sense aconseguir res remarcable, i està cremant els marges de maniobra política i de negociació abans de les properes eleccions municipals. Zapatero no hauria d'oferir caramels o croms per canviar als sindicats, aquesta resposta és indigna del pols que li han plantejat. Ha de mostrar una resposta tan sòlida al seu electorat com la que ha ofert als mercats financers (que sadollats amb la presa espanyola avui s'estan encebant amb la presa irlandesa, mostrant més aviat un nul interès pel funcionament correcte de l'economia de cap d'aquests països), el futur polític del PSOE i és el de passar a l'oposició en molts llocs i el de Zapatero el de passar a ser el President que més favors li va fer a la dreta ideològica.

Mentrestant tots podem entretenir-nos i deixar-nos tapar la vista per l'arbre de la derrota de la candidata de ZP a Madrid en lloc d'observar el bosc de descontentament contra el govern de Zapatero que està emergint entre el votant d'esquerres.