En què creuen els que no creuen?

No són molts els que s'atreveixen a entaular un diàleg civilitzat, amb interlocutors de corrents d'opinió diferents. Quins temes tractaria 1 jihadista amb un pacifista? Si l'origen de tots dos dialogants és musulmà, ¿facilitaria el maneig dels conceptes? Segurament li ha tocat ser testimoni d'una conversa de "experts en política" en la qual un dels participants enfureix, si un altre fa assenyalaments en contra de MORENA o el seu líder [1] i un serè observador pot notar l'alt grau de ressentiment -individual i de grup- quan d'assenyalar defectes i falles del PRI o el PA -més del primer que del segon- es tracta.

Potser com a resultat de la globalització hi ha factors comuns en totes les geografies: desplegaments de forces encarregades de "controlar l'ordre"; veritable odi de les poblacions a aquests personatges "repressors"; taxació generalitzada dels polítics com a gent corrupta, disfuncional o poc capaç d'entendre el més simple dels processos indispensables en tot govern i en l'altre extrem seguiment irracional i gairebé fanàtic d'aquell que se suposa similar al pensament de certs estrats socioeconòmics.

Recordo a mitjans dels 70 la conversa amb una àvia alemanya, la filla i néta nascudes a Mèxic evitaven parlar d'Hitler i els nazis. Aquesta senyora de llavors gairebé 60 anys, va admetre haver format part activa i entusiasta de les joventuts afins a dit "líder"; sense cap mena de culpa, va considerar que algunes coses els eren ocultades però que en general "Adolfo" tenia la raó i, el més sorprenent, va assegurar que de no haver estat vençuts els aris altra seria la versió dels fets i l'estat del món. Jo vaig seguir visitant a l'anciana fins a la seva mort i sempre que em confessava el seu entusiasme em demanava que no ho comentés amb la seva filla ni la seva néta. Eren pitjors els aris amb els seus "perversitats" mèdiques que els avui involucrats en la investigació per a la guerra biològica?

Per descomptat que al llarg de la història hi ha hagut dissensions que van donar lloc a guerres, abusos i retrocessos. Al segle XXI el fenomen es magnifica per la influència manipuladora de la majoria dels mitjans de comunicació massiva, obstinada a qualificar numèricament a les seves audiències i desentesa dels avantatges que per als pobles implica el desenvolupament de processos de maduresa personal i per tant col·lectiva.

Dimecres passat 23 es van complir 23 anys de la mort d'un mexicà que aspirava a ser president de la república. En aquest doble 23, no es van escoltar les veus de gent propera a la qual en algun moment es qualifico com les "vídues" de Colosio; tot just un parell de diaris de circulació nacional van adonar sense encant esdeveniments on semblava ser més important el missatge futurista que la memòria de Luis Donaldo. Per què els trànsfugues del PRI, es fan "ull de formiga" tot i que en el seu moment victorejaven al sonorense avui amb prou feines recordat? Es va inspirar en aquests "pansits" Woody Allen per assegurar que "la vocació del polític de carrera és fer de cada solució un problema"?

Per tot això és que em permeto recomanar-tant als incrèduls de la política com als que porten a la sang la idea de servir-se fent-los creure als governats que els serveix gastant per això milers de milions- que llegeixin l'obra publicada a Mèxic per l'UNAM en la qual es transcriu el diàleg epistolar d'Humberto Eco de formació primària en col·legi salesià i el jesuïta Carlo Maria Martini. Per al nivell de reflexió madura del llavors mestre i filòsof ateu de la Universitat de Bolonya i el cardenal bisbe de Milà, l'avortament, el sacerdoci femení, la fi del món i la base de l'ètica no va significar l'inici de la guerra ens els que creuen i els que no creuen, per contra aquest diàleg promogut per la revista italiana liberal segueix sent avui una invitació a la reflexió més enllà de la posició personal de cadascuna dels personatges o la del lector. Quants problemes de la humanitat sobre el sentit de la vida trobarien lleres d'esperança i existència harmoniosa si dialogáramos com ho van fer aquests dos personatges avui absents?

Amb tots els seus defectes i fracassos Winston Churchill va advertir que "el polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions". S'entreveuen els ciutadans francesos a algú amb aquest perfil entre els candidats la votació es donarà en el mes d'abril? Quants mexicans d'exercir el vot el proper juny, sobre la base de la reflexió i no de l'emoció venjativa?

Tant Humberto Eco com Carlo Maria Martini coincideixen en la possibilitat de la fi dels temps. La fi del món per a un s'estableix en l'Apocalipsi, encara que tots dos inclouen en el seu assenyalament l'ecologia i la política com a factors del col·lapse; i el més interessant és que tots dos consideren que sí que hi ha camins de desenvolupament i progrés tant per a creients com per no creients.

L'ingredient sine qua non és actuar de manera responsable envers l'entorn, buscant coincidències al marge de les creences per tal de construir un món just i digne per a tothom. S'aconseguirà espiant la intimitat de l'altre, matant al que pensa diferent, imposant a l'opositor la nostra visió [2] expulsant al més feble -per la guerra o la manca d'oportunitats- solapant l'infractor?

Tant de bo molts consideréssim que les possibilitats s'amplien si podem trobar coincidència enmig de la dissidència, en comptes de adherir-me al menys dolent [3].

[1] Em va sorprendre sobre manera, com un comensal d'edat major als 70 gairebé s'aixeca a colpejar a una dama per haver-li cridat a aquest personatge "el peje".

[2] Eco, no dóna suport l'avortament per considerar que atempta contra el miracle, del naixement d'una nova vida, encara que no se sent capaç d'imposar el seu criteri a qui no pensa com ell, sobretot si la ciència no es posa d'acord per definir el moment on comença la vida.

[3] "Vota a aquell que prometi menys. Serà el que menys et decebi". Bernard M. Baruch