Guatemala: quan els revolucionaris li tenen por a la revolució

No és només el sistema neoliberal hegemònic que va esterilitzar i esterilitza l'esperit crític-creatiu en la "ciutadania" guatemalenca, sinó va ser i és la mateixa esquerra política i urbana que va instal·lar i instal dispositius d'impotència i acte derrota a les estructures culturals i psicològiques de les i els "revolucionaris chapines".

En les direccions de les ONG, en els còctels de recepció de les ambaixades de governs progressistes, o en fòrums internacionals, és gairebé comú sentir apoteòsics discursos o testimonis emotius sobre les lluites revolucionàries a Guatemala. Però, gairebé tots versen sobre glòries del passat que no va poder ser.

En l'actualitat, és gairebé impossible trobar a algun "revolucionari" guatemalenc urbà que almenys discursivament s'atreveixi a desafiar, amb mitjana rigorositat teòrica, les inefables veritats de fe implantades al país per l'hegemonia neoliberal. Molt menys plantejar la necessitat de la fundació d'un Estat Plurinacional, o que aposti per un procés d'Assemblea Constituent Plurinacional.

No hi ha revolucionari urbà que qüestioni el dogma de la privatització dels béns i serveis. Molt menys, que s'atreveixi a dubtar i qüestionar sobre l'origen i el fracàs de l'aparent Estat nació que no va poder ser.

El revolucionari urbà s'assumeix com guatemalenc (entona l'Himne Nacional i besa la bandera bicolor del patró), sense si més no preguntar-se si en els fets hi veritablement la nació o la identitat guatemalenca com a tal.

Per a la gran majoria d'aquests "revolucionaris" urbans, provinents, en alguna mesura del Conflicte Armat Intern (CAI, 1960-1996), el màxim somni revolucionari en el seu horitzó és la construcció de l'Estat de Benestar, mitjançant reformes. És a dir, el keynesianisme "revolucionari".

Existeix en l'esperit revolucionari urbà una sensació compartida de desgana cultural i derrota mental. "No tenim correlació de forces a favor". "Ens van a tornar a derrotar". "Aquests temes ja hem debatut en el passat, i no hem pogut ...", "Aquestes demandes ens farien veure com radicals", etc són falques reiterats per explicar o justificar la seva apatia a les propostes de canvis estructurals que plantegen moviments indocampesinos des de l'interior del país.

Aquest desgana, en bona mesura, és fruit de la seqüència de les derrotes pactades, tant militar, polític i cultural, que va patir i pateix l'esquerra tradicional a Guatemala.

Les comandàncies i alts comandaments de les ex guerrilles van aconseguir instal·lar els continguts dels Acords de Pau com el màxim objectiu polític desitjable en l'imaginari col·lectiu de la subvalternidad disciplinada. Un eficient discurs ideològic performatiu.

Més però, els incomplerts i oblidats Acords de Pau no tenen res de revolucionari, sinó només promeses de pegats en els buits de l'Estat nació que cau a trossos.

Reformes fiscals, governabilitat, i folklòric multiculturalisme (dels 90), són alguns dels màxims somnis plasmats en aquests Acords. Això explica el per què els marxistes de les muntanyes es van convertir en els actuals keinesianos urbans.

La necessitat de la fundació d'un Estat Plurinacional, la urgència de la restitució / democratització de les terres, aigua i territoris, drets sociopolítics dels pobles, la democràcia participativa, la necessitat de la construcció de la comunitat política imaginada des de i amb tots els pobles, etc., no formen part d'aquests nostàlgics Acords.

Però, van ser aquests Acords que van configurar/configuren l'horitzó i el corpus ideològic dels revolucionaris urbans, ara, deixebles "inconscients" de Hayek (els moviments indocampesinos els denominen esquerra neoliberal).

Els Acords de Pau i les ONG van instal·lar en l'esperit revolucionari chapín la "incidència política" com sublim i màxima meta política. Mas no la construcció del poder per a l'autogovern en els territoris. Molt menys, la construcció de l'Estat Plurinacional i el consens intercivilizatorio dels pobles i sectors per a la convivència intercultural real.

En aquest context, comunitats en resistència organitzades en el Comitè de Desenvolupament Camperol (CODECA) col·loquen en el debat nacional qüestions estructurals com la necessitat de la fundació d'un Estat Plurinacional, el procés d'una Assemblea Constituent Plurinacional ascendent, la urgent necessitat de la construcció d'una nació de nacionalitats autònomes a Guatemala, etc. I treballen com formigues en i des de l'interior i perifèries del país. Però, "intel·lectuals" i "acadèmics" d'esquerra provinents del CAI estan absents gairebé del tot.

Així, maies i camperols, els quals mai van presumir de ser revolucionaris, molt menys van ser reconeguts com a subjectes polítics per les avantguardes i comandàncies revolucionàries a Guatemala, ara, es constitueixen en el nucli sociopolític que abandera les autèntiques propostes revolucionàries en la Guatemala policromàtica que cau a trossos.