Processos constituents del segle XXI a Amèrica Llatina

Les ciències jurídiques i polítiques occidentals ensenyen que una Assemblea Constituent és un acte (reunió) de ciutadans "notables" per organitzar un Estat i consensuar les regles bàsiques de convivència social (Constitució Política). Així van néixer les bicentenàries repúbliques criolles llatinoamericanes, a inicis del segle XIX.

L'absurd va ser que els "notables" redactors d'aquestes constitucions polítiques (a esquena de les grans majories), van establir "articles petris" (immodificables), especialment en relació al com i què hauria de modificar-se en aquestes lleis mares.

D'aquesta manera, gairebé totes les constitucions polítiques llatinoamericanes són rígides en posseir "cadenats" (per evitar la seva fàcil modificació) les "claus" les protegeixen els ciutadans plens (els rics).

A inicis del present segle, pobles insubordinats com Veneçuela, l'Equador i Bolívia, en veure que els rics es banqueteaban les riqueses dels pobles, fins i tot utilitzant estructures de l'Estat corrupte i les seves lleis, van decidir trencar dits "cadenats" constitucionals, i mitjançant l'exercici de la sobirania popular des dels carrers, van emprendre inèdits camins de processos constituents.

Els rics i els seus capatassos (analistes, intel·lectuals, periodistes), en veure que aquests processos constituents caminaven de debò, van començar a recriminar als insubordinats acusant-los que aquests processos eren: "camins suïcides i irresponsables", "que eren trencament de l'ordre constitucional" , "que eren antidemocràtics i portarien als països al desastre total". Però, el sistema neoliberal ja havia fet massa desastres socioeconòmics en aquests països, i els pobles no estaven disposats a aguantar.

Equador, després de la traïció del President Gutiérrez, va portar a la Presidència a Rafael Correa, que mitjançant una consulta popular (2007) va trencar el "cadenat" constitucional, i va encaminar al poble equatorià pel camí constituent.

Veneçuela, empobrida i saquejada, va haver de portar a la Presidència al llegendari Hugo Chávez, que mitjançant consulta popular (1999) també va convocar al procés constituent al poble veneçolà.

En el cas bolivià, el 2005, el poble va triar com a President a Evo Morales, amb una majoria absoluta de congressistes a les dues cambres, i així es va poder aprovar / promulgar la Llei de Convocatòria a l'Assemblea Nacional Constituent (2006).

A inicis del present segle, aquests tres països, al costat de Paraguai, Perú i Colòmbia, estaven econòmicament enfonsats en la misèria. Políticament gangrenats per la corrupció. Amb convulsions socials generalitzades o creixents. A l'Equador i Bolívia, els presidents electes no duraven més de 6 mesos en els seus càrrecs, per la convulsió social. Una inestabilitat política insostenible.

Bolívia, Equador i Veneçuela van optar pel camí de processos constituents ampliats i incloents (originaris, dignes i sobirans, els autodenominar). Van nacionalitzar les seves empreses i béns privatitzats (en la llarga nit neoliberal). Redactar i van aprovar noves constitucions polítiques amb la participació de tots els pobles. Així es zafaron del sistema neoliberal i la seva democràcia representativa corrupta, i van emprendre els camins postneoliberales, amb democràcies participatives i comunitàries.

Al Perú, Colòmbia i Uruguai, no van assumir aquest repte. Encara pot més la por als patrons, i el miratge suïcida neoliberal.

Què van aconseguir aquells països amb els processos constituents?

En l'econòmic

Amb els excedents econòmics obtinguts amb la recuperació (nacionalització) dels béns i serveis privatitzats (com hidrocarburs), van aconseguir treure de les condicions d'empobriment a prop de deu milions de llatinoamericans en conjunt, i incorporar-los a l'emergent classe mitjana. Universalitzar els sistemes de serveis bàsics i assegurances de salut, etc.

Sanejar els seus sistemes tributaris, i van estabilitzar les seves economies. El Estats, com a actor i rector de l'economia, redistribueix els guanys econòmics mitjançant inversió social (en quantitats mai conegudes). Equador i Bolívia són catalogats fenòmens econòmics a la regió pel seu creixement econòmic.

Al límit que organisme com l'ONU, BM o el mateix FMI reconeixen que en el que va d'aquest segle, aquests tres països (al costat de Brasil, amb Lula) van evitar que la mitjana global de la pobresa a Amèrica Llatina empitjorés.

En el social

Equador, Bolívia o Veneçuela ja no són més pobles en procés de desintegració social sagnant (com passava a principi del segle). Es va evitar una confrontació sagnant entre rics i empobrits.

Els nens, en lloc de treballar com esclaus a les finques, van a l'escola amb aliments i implementos assegurats. Els estats inverteixen en l'educació gairebé la mitjana del 6% del PIB.

Els agricultors gaudeixen d'assegurança agrícola. Les dones, nens i ancians gaudeixen d'assegurança de salut universal.

Bolívia, és l'únic país a la regió on els treballadors reben doble estrenes.

En el polític

L'Estat va aconseguir construir hegemonia territorial i social (el que no havia aconseguit gairebé en dos segles).

Països com Bolívia i Equador van deixar de ser els campions mundials en la corrupció pública.

Caminen amb les seves pròpies cames, sense dependre de la cooperació internacional, o de l'intervencionisme estranger. Estan reinventant el somni de la sobirania i dignitat. Van deixar de ser estats fallits.

Bolívia i Veneçuela són els dos únics països al món occidental on està legislat i es practica la revocatòria de mandat per treure o ratificar governants (presidents) que es corrompen o perden legitimitat. Són països on més consultes vinculants i convocatòries a urnes es realitzen a la regió.

Però, el més gran llegat d'aquests nous processos constituents, per a aquests tres països, va ser la superació (individual i col·lectiva) de la situació de l'enfonsament psicològic, i del sense sentit identitari que habitava a bolivians, equatorians i veneçolans fins no fa més d'un dècada enrere.

Ara, aquests pobles, en i des de la seva condició de plurinacionalitat, van construint la identitat d'una comunitat política intercultural imaginada. Falta molt encara per fer, però, no hi ha dubte que hi ha grans avenços, i que el mateix procés constituent plurinacional va ser i és una teràpia per a la tan anhelada sanació (inici) de les profundes tares colonials.