Tocata i fuga dels Ondas

Josep Maria Martí llegint la decissió del Jurat en 2016

La Tocata i fuga en re menor BWV 565 de Johann Sebastian Bach és possiblement una de les peces més reconegudes de la història de la música universal.

'La tocata i fuga dels Premis Ondas' és, potser, l'escapada silenciosa més sorprenent dels temps en què ens ha tocat viure en el món de la comunicació.

La seva precipitada fugida de Barcelona a Sevilla, gairebé en la clandestinitat, ens ha deixat perplexos els que cada any seguíem els Premis que havia creat Ràdio Barcelona ja el 1954, i que des de llavors era un dels esdeveniments socials més importants de la ciutat, al costat dels Premis Planeta, que també han estat a punt d'anar-se'n, també a Sevilla i, si m'ho permeten els meus col·legues, dels desapareguts Minuts d'Or, que acollia l'Hotel Princesa Sofia i que creés el gran home de ràdio ja mort Marcelino Rodríguez de Castro, el meu veritable pare radiofònic.

El dels Ondas, a falta de la versió oficial de la SER -que s'ha guardat la raó per les seves adentros- no assegura, com publica Catalunyapress, que el lliurament pugui tornar a la ciutat que sempre va acollir els premis amb calidesa i gran afecte ; se suposa que ha esdevingut l' 'procés independentista' que ha cabrejat a tants empresaris catalans i no catalans que s'han fugat també del teixit social i productiu de Catalunya, molts dels quals són 'destacats clients publicitaris' de l'empresa que té els seus seu a la madrilenya Gran Via 32.

En aquesta edició en la qual s'havia premiat a destacats comunicadors catalans, s'havia reservat el Liceu, com en les darreres edicions, perquè la Gala dels premis resultés inoblidable. Tot semblava anar sobre rodes o, si ho prefereixen, a lloms de Pegàs, el cavall alat del Déu Zeus quan, per sorpresa, es van cancel·lar les reserves i es va comunicar discretament que els Ondas s'anaven a lliurar a Sevilla.

Si visqués Jose Manuel Lara Hernández possiblement la cosa tindria sentit si afectés als Planeta. Però no, eren els Ondas els que s'anaven ia tota velocitat.

Em puc imaginar que a caganer de Josep Crehueras se li haurà quedat 'cara d'ànec' en comprovar com els de la ràdio han tingut més valor que Belmonte i han sabut dir-li en temps i hora als del 'proces': 'Fins aquí hem arribat! , Com si hagués fet -sense cap dubte- el patriarca dels Lara després de la freudiana 'declaració unilateral d'Independència'.

La pèrdua per a Barcelona de la cerimònia de lliurament dels Premis Ones no és una qüestió menor per la seva rellevància internacional i per la seva arrelament amb la ciutat. El que l'EAJ 1, o sigui, la primera emissora que va fer sonar ràdio a Espanya es quedi sense el seu emblemàtica festa, significa molt i dolent per al lideratge de Catalunya en aquest mitjà de comunicació social.

El silenci vergonyant que també han guardat els nostres polítics sobre l'assumpte diu molt poc de la seva categoria intel·lectual i la seva cultura mediàtica. No dir res vol dir que per als pares actuals de la pàtria catalana el mitjà que va néixer al costat de la Ràdio Ibèrica madrilenya, allà pel molt llunyà 1923 -i que sempre ha acompanyat 'les seves gestes' i ha viscut amb tots els barcelonins tantes emocions i projectes- els porta al paire. Una cosa que a nosaltres ens sembla públicament tan reprotxable com si se'ns fos el Mobile Congress o no vingués a Barcelona l'Agència Europea del Medicament.

La SER sabrà el que es fa, que ja és grandeta. Però als que estimem la ràdio i li devem tant ens agradava veure la Cerimònia ONES a la ciutat en què va néixer i, sobretot, ens entristeix que els que s'encarreguen de la seva organització no s'acomiadessin de nosaltres amb unes paraules d'afecte.

És el mínim que s'espera d'algú a qui sempre has acollit durant tants anys ... dic jo.