La política exterior d'Itàlia

Augusto Manzanal Ciancaglini
Politòleg

MAPA ITÀLIA


Almenys pel que fa a la seva política exterior, Itàlia va començar 2018 amb les idees clares: després de l'obertura de la seva ambaixada a Niamey, es formalitza una missió a Níger amb 470 efectius i s'arrodoneix a 400 la de Líbia.


Ara bé, a Níger, Roma es presenta amb una missió de tipus Security Force Assistance, ja que França segueix sent el líder indiscutible a la zona. Tanmateix, és a Líbia on la voluntat d'erigir-se com una potència regional creix inexorablement.


Més enllà dels detalls de l'operació sanitària i de formació que desenvolupa allà, Roma sap que a Líbia hi ha el punt en el qual pot prendre impuls la seva hegemonia en el Mar Mediterrani.


L'excolònia, a més de convidar a justificacions històriques, obliga a considerar motius més tangiblescomo els interessos energètics, els fluxos migratoris i l'amenaça gihadista.


Així doncs, el focus d'atenció estarà dirigit a territoris més pròxims al Mare Nostrum; el Líban, on Itàlia està present a través de la FPNUL (Força Provisional de les Nacions Unides per al Líban), la missió unilateral a Kosovo o les tasques d'ensinistrament i suport a les tropes tunisianes, són altres proves que l'augment del protagonisme de Roma a la Mediterrània ja és manifestament quantificable: més presència de militars italians en aquesta àrea en detriment de l'Iraq i l'Afganistan.


Tot i mantenint postures ambigües en diversos contextos, l'explícit suport al govern libi reconegut per  l'ONU o al govern d'Abdelfatah Al-Sisi a Egipte, són la mostra del florent pes que Roma pot tenir en el "Mediterrani eixamplat"; tant en una peça clau de la zona, com en una relació bilateral històricament irrenunciable.


Angelino Alfano, ministre d'Afers Exteriors durant el Governo Gentiloni, ja havia remarcat que  l'Àfrica és una "prioritat absoluta en la política exterior italiana". Per la seva banda, Paolo Gentiloni, acceptant inestabilitat de la política interna d'Itàlia, subratlla el seu estable política internacional: "Un país atlàntic, europeista, projectat al diàleg amb la Mediterrània, Orient Mitjà i Àfrica".


Roma presenta una tasca militar cada vegada més dinàmica a la Mediterrània meridional, tant a instàncies de la UE com de l'OTAN, però el desenvolupament de l'activitat diplomàtica no es queda enrere; el 2016 s'ha celebrat a Roma la primera conferència ministerial Itàlia-Àfrica, on han participat representants de 52 països africans.


Aquesta se suma a altres fòrums ja existents com la Unió per la Mediterrània o el Diàleg 5+5 (Algèria, Tunísia, el Marroc, Líbia, Mauritània, França, Itàlia, Malta, Espanya i Portugal).


Més a més, s'han intensificat les visites oficials a molts d'aquests estats. Només en l'últim mes del 2017 i el primer del 2018, el ministre d'Afers Estrangers va estar a Líbia, Níger, Senegal, Guinea, Tunísia i Algèria.


No hi ha dubte que l'Àfrica ha tornat amb força al debat polític italià, atès que és el continent des d'on surt la majoria dels migrants que arriben a les costes italianes (dels 10 països que més aporten, 9 són al continent negre). Mentrestant, també hi estan els principals receptors dels fluxos d'inversió directa italiana (els primers 8 de la llista són per ordre: Algèria, Egipte, Sud-àfrica, Tunísia, Etiòpia, el Marroc, Nigèria i Angola).


PRESSIÓ MIGRATÒRIA


El focus sobre l'Àfrica aspira a reforçar i ampliar les relacions comercials alhora que intenta contribuir al desenvolupament del continent, i per tant, atenuar la pressió migratòria. Per això, és fonamental el desplegament de mecanismes que millorin la diplomàcia econòmica, la política industrial i el finançament de projectes d'empreses italianes a l'estranger. Tot això sense descuidar la política de seguretat que insta responsabilitzar-se, al costat d'altres països, de la frontera sud de la Unió Europea.


Itàlia ha vist les oportunitats que brollen a la regió mediterrània, i encara que insuficients, ha bolcat en el tauler una sèrie de polítiques tendents a donar-li cobertura a la pròpia expansió econòmica.


A simple vista, hi ha una raó important per la qual Roma podria alterar les seves iniciatives en el seu entorn natural: els ciutadans italians consultats, cada vegada més, prioritzen el control migratori en detriment de la promoció dels productes italians a  l'estranger o la defensa els compatriotes pel món. No obstant això, el que sembla un progressiu retraïment dels italians, pot traduir-se en la convicció generalitzada que Itàlia és feble, ja que la majoria pensa que Itàlia no influeix massa en el món. Per la qual cosa, no es veu amb mals ulls l'ampliació de les operacions militars internacionals.


Llavors, la política exterior italiana, presumiblement, continuarà dirigint el seu interès cap a la conca del Mediterrani, ja Àfrica especialment.


En definitiva, l'única manera d'evitar l'abstracció nacionalista és a través d'una mateixitat global.


Amb aquesta intensió, puja dins de la Unió Europea, estreny els llaços amb França, dóna suport obertament a alguns països nord-africans com Egipte, es presenta als Estats subsaharians com Níger i manté certa ambigüitat en les relacions amb Rússia i Turquia.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH