La societat del 'like'

Vivim en una societat que vol agradar-se a si mateixa. Molts ciutadans senten la necessitat de sentir-se estimats i requereixen que els altres l'hi diguin. Almenys, que els facin saber que les coses que fan són del gust dels altres. És aquesta una societat del 'like' mitjançada fonamentalment per telèfons intel·ligents que ens obren la porta a un món virtual en el qual tots som 'algú', i en el qual tots existim gustosament.

El 'like' ha de ser expressat i fins registrat entre els múltiples emissors i receptors en qualsevol dispositiu digital. Alguns missatges poden posar en dificultats a entremaliats narcisistes, però l'impuls a veure a la pantalla la figura de la mà amb el dit cap amunt (gairebé) tot ho pot.

'Gust, per tant existeixo' seria el nou principi de racionalitat telemàtica. De tal manera que si no agrada cap dels rastres que deixem a la Xarxa (correus, fotos, impressions, podcasts, posts, shares, whatsapps o, simplement, acudits rebotats per altres usuaris), llavors no existim.

Naturalment, en aquest tràfec de gustos dels anuncis confeccionats a la mesura dels nostres perfils ens bombardegen -més o menys subliminalmente- perquè comprem incessantment. Perquè comprem sense parar. La mercantilització publicitària és potser més subreptícia, però no per això menys efectiva.

Els 'likes' i 'dislikes' serveixen per establir no només tarifes publicitàries, sinó també per fixar codis socials d'inclusió i exclusió a nivells afectiu, laboral, lúdic i, relacional, posem per cas.

Fa algun temps el redactor d'aquestes línies es va entretenir veient una peça al canal Netflix de TV dins de la sèrie Black Mirror, una antologia britànica que mostra en els seus episodis les tèrboles relacions entre els humans i la tecnologia. Per cert, cada vegada cada vegada es va menys a les sales de cinema. Tot indica que el model d'exhibició audiovisual està canviant i cadascú veu les pel·lícules en la solitud de la seva pantalla individual, cosa que reitera aquesta dicotomia comunicativa de l'm'agrada / no m'agrada.

El film de l'esmentada sèrie, Nosedive ( 'Caiguda en picat'), reflectia una situació fictícia -encara que potser no tan allunyada del futur que ara despunta- en la qual els personatges s'afanyaven per agradar a tots aquells amb qui interaccionaven, no només per raons de satisfacció personal. Estava en joc un sistema de valoració de capacitats i destreses que classificava als humans en cinc categories de 0 a 5. Tots aquells propers a la màxima nota, veien facilitades les seves possibilitats d'ascens social amb millors llocs de treball, promocions ben remunerades o desitjables relacions personals . Les interactuacions comportaven una qualificació de les persones implicades, el que posicionava als subjectes en un rànquing favorable o desfavorable de la vida dels protagonistes. Al final passa que la protagonista cau en una espiral de 'dislikes' que baixen la seva puntuació a nivells d'exclusió i fins d'inadaptació social.

La distopia de 'Caiguda en picat' pot semblar una exageració per il·lustrar el cas de la societat del 'like'. Però algunes de les seves floretes argumentals validen, almenys parcialment, les evolucions actuals. O, almenys fan pensar que així pogués ser. L'assumpte principal del film al voltant del qual giren entesos, malentesos i frustracions és el que els ciutadans han de ser agradables a qualsevol preu a ulls dels que interaccionen amb ells perquè del seu judici depenen les qualificacions que els situen en els rangs de suspens, aprovat, notable, excel·lent i 'matrícula d'honor'.

En l'actualitat, ja visualitzem qualificacions i rànquings expressats en el nombre de visualitzacions d'un comentari o un post pujat a les nostres xarxes socials. També apareixen el nombre de 'likes' i 'dislikes' que marquen tendència a l'hora de triar alguna peça musical o videojoc per passar l'estona. Qui no ha declinat reservar una taula en un restaurant en el qual apareixen comentaris poc favorables, sigui per la qualitat del condumio ofert o per la carestia de les viandes; o simplement per la manca de reaccions de comensals anteriors?

En els últims temps, la societat del 'like' està subjecta a les notícies falses (fake news) que han llançat més incertesa als contactes personals, més enllà de les seves conegudes derivacions polítiques, com ara la bruta utilització d'informacions torticeras que van coadjuvar al 'tupinada' electoral de Donald Trump.

En el nivell individual passa que algunes persones desitjoses de ser estimades 'falsegen' les seves aparences fotogràfiques en els seus comptes Istagram o Facebook, per citar algunes d'elles, per tal de rebre més 'likes'. Altres distorsionen la realitat dels seus èxits personals perquè resultin més atractives i, fins i tot, puguin arribar a causar una impressió més favorable als seus potencials electors, ocupadors o amants.

Com se sap, l'individualisme possessiu no només proclama l'alliberament dels individus dels seus lligams col·lectius, sinó que els emplaça a la construcció autònoma de les seves pròpies biografies vitals. Així, els individus perden sovint el seu sentit de la lleialtat comunicacional i es converteixen en consumidors anòmics i descontextualitzats. Les nostres societats tendeixen a polaritzar-entre 'guanyadors i perdedors' (winners and losers), però l'arribada del fenòmens 'like' fa taula rasa entre l'èxit i el fracàs.

Aparentment, tots dos queden reduïts al mínim per pressió de insistentment, en un sentit o altre, les tecles de simpatia / antipatia dels nostres iPads o smartphones. Veritables i falses, guapos i lletjos, llestos i ximples conviuen en una democràcia digital que tot el engoleix i recicla.

Podrà dir-se que les pràctiques sintèticament il·lustrades anteriorment no són més que la continuació per altres mitjans més tecnològicament avançats dels sempiterns hàbits de vanitat consubstancials a la naturalesa humana.

Bé podria succeir que, simplement, les millores virtuals dels nostres desitjos d'autoafirmació només amaguin una realitat de carn i ossos. Al cap ia la fi el 'massatge' dels nous mitjans no fa desaparèixer la nostra condició humana amb els seus lletjors i limitacions, o sí?