Més enllà de la incertesa electoral, Itàlia transita una època especial de la seva història: després de la crisi econòmica que va començar el 2008, s'estan vivint situacions que van modificant gradualment la seva societat. De forma creixent aquesta transformació s'enforteix per la interacció de processos interns i externs: les fronteres d'Itàlia estan en un punt de permeabilitat bidireccional que imposa una acurada anàlisi.

Dins de les urgències polítiques, econòmiques i socials que situen Itàlia en un període de indefugibles decisions estratègiques, hi ha dues particularitats de la seva actualitat que brinden optimisme a aquestes aspiracions: malgrat alguns evidents símptomes de fragilitat, d'una banda, Itàlia ha exercit correctament moltes tasques vinculades a la gestió humanitària a la mar Mediterrània, i de l'altra, l'actuació de les forces de seguretat ha demostrat ser efectiva en la lluita contra el terrorisme gihadista dins dels seus confins.

El prestigi que concedeix aquesta resposta és un combustible irreemplaçable. L'acumulació de desafiaments ha acorralat a Itàlia; sobre una lenta recuperació econòmica, Roma s'albira buscant-i només a la Mediterrània es desprèn el seu reflex. Des del nord d'Àfrica emergeixen la pressió migratòria, el perill del terrorisme gihadista, l'alternativa energètica i l'expansió comercial, tot envernissat per un acomplexat sentit de la responsabilitat històrica.

A l'est, Orient Pròxim, amb menys intensitat, també empeny, i per sobre, Rússia baixa al Mediterrani mentre Itàlia puja al bàltic: cadascun ensuma l'àrea d'influència de l'altre, més per contenció que per avanç en el cas d'Itàlia. Tot i això, la primacia russa en la provisió energètica a Itàlia roman intacta.

Alhora, pel nord, Alemanya manté aquesta solidesa econòmica que li confereix un paper predominant en el si de la Unió Europea. I França, per la seva banda, accentua el seu protagonisme polític davant la marxa del Regne Unit.

Així llavors, a Europa Itàlia pot escalar posicions per mitjà de la retirada britànica, l'acostament a França i l'aprofitament de llocs claus; Federica Mogherini és la cap de la diplomàcia europea, mentre que Mario Draghi ostenta el càrrec de president del Banc Central Europeu, i Antonio Tajani el de president del Parlament Europeu.

Al mar Mediterrani Itàlia es troba amb la seva història i alhora amb problemes i oportunitats; més profundament a l'Àfrica, d'entre totes les circumstàncies assenyalades, es deixa veure un desafiament i una oportunitat no menys important: la República Popular de la Xina.

La conjunció de tots aquests esdeveniments al voltant d'Itàlia ha estat modelant la seva reacció: constreta pel seu present, Roma travessa el seu passat per trobar-se amb el seu futur; sense caure en puerils pretensions neocolonialistes, haurà de decidir si es conforma amb ser un pivot geopolític o es proposa convertir-se en un jugador geoestratègic.

Si la política exterior italiana aconsegueix que es vagin recollint gradualment les respostes que imposa l'actual context, el resultat en forma de potència indiscutible de la mar Mediterrània garantirà la continuïtat d'aquest progrés. Amb aquest propòsit, haurà de treballar colze a colze amb l'àmplia gamma d'actors a la zona: des socis a rivals, ja que tots ells són una mica una cosa i l'altre. Una política exterior sagaç cap al sud, significa anar d'oest a est, és a dir, impulsar-se des una aliança cooperativa amb Espanya i una competitiva amb França, cap a les relacions contradictòries amb Rússia i Turquia com a destí, la qual cosa pot compactar el lideratge de Itàlia a la regió.