Burundi, un petit Estat africà, ha decidit abandonar la Cort Penal Internacional i posa en evidència la seva pròpia situació política, però també la d'altres països del seu entorn i els desequilibris de la justícia universal.
Quant als focus de la Cort Penal Internacional, les dades indiquen que el grau de protagonisme d'Àfrica és aclaparadora: el noranta per cent de les investigacions formals assenyalen a aquest continent.
D'aquesta manera, l'Àfrica ha eclipsat Àsia en l'àmbit d'actuació de la justícia universal. No obstant això, a Àsia la violència política es revela a través de les constants violacions dels drets humans i la difusió de tot tipus de conflictes, especialment al Pròxim Orient i l'Orient Mitjà.
La veritat és que la violència transita a través d'Àfrica oriental, la banya d'Àfrica i els grans llacs. Per la seva banda, en direcció contrària, alguna cosa semblant passa a través d'un tros d'Àsia del Sud i del Pròxim Orient.
Tot forma una regió amb una majoria d'Estats aliens a la Cort Penal Internacional, on hi ha tants recursos naturals com insurgents, terroristes o dictadors.
Així doncs, aquest catàleg de països, els quals tenen una alta probabilitat de no respectar els drets humans i de generar conflictes, incorpora 52 membres: 26 d'Àfrica i 26 d'Àsia.
En definitiva, la sortida de Burundi de la Cort Penal Internacional ha despullat diverses qüestions: d'una banda, la recerca d'impunitat d'aquest petit país com a reflex d'un anhel més estès i la inestabilitat política crònica en bona part d'Àfrica que oscil·la entre dictadura i guerra civil, de l'altra, que aquesta zona confronta amb un sector d'Àsia en el qual les regles de joc són homologables, però en on hi ha una major elusió de la jurisdicció universal.
Aquesta artificial demarcació que ha estat batejada com el·lipse afroasiàtica no és més que un símbol, un toc d'atenció que assenyala una porció ardent del planeta: l'ús d'aquesta capritxosa figura a la construcció d'un concepte no és casual i juga tant amb la seva forma com amb la seva arrel etimològica; el circuit de la violència i l'omissió convergeixen en una mateixa realitat, i només la inexorabilitat de la justícia beccariana en tots els àmbits de l'acció humana podrà alterar-la. En poques paraules, la justícia universal, en revelar la seva inconsistència, haurà de descobrir la necessitat de reordenar el seu camp d'acció.
Escriu el teu comentari