Independència per als joves!

Els alumnes de segon de batxillerat i els de últim curs de formació professional han passat uns quinze anys a l'escola, però saben molt poc de la vida. Entren a la universitat o al món laboral perquè "és el que toca", seguint el fil conservador de l'establert. No obstant això, calculo a ull, un 80% dels futurs universitaris no tenen clar quina carrera triar i un percentatge semblant dels de FP comencen a treballar, si tenen sort, sense haver-se parat a pensar què volen fer realment amb la seva vida. Mentrestant, segueixen, ad infinitum, a casa dels pares amb la seva vida de sempre, però sense aprendre molt.

Crec que un any sabàtic a l'estranger els aniria molt bé, els donaria l'oportunitat de reconsiderar les coses, de conèixer una altra cultura i un altre idioma, d'experimentar el que suposa treballar i guanyar un sou, de gestionar la seva vida com a adults que comencen a ser amb independència dels seus pares. En aquest període aprendrien a actuar de forma autònoma i responsable perquè es juguen els fesols. Moltes vegades he recomanat això als joves, però molt pocs m'han fet cas. Temen perdre el fil del seu futur i retardar respecte dels seus companys de promoció. Aquesta por és compartida amb els seus pares que temen deixar marxar el fill. Per més que jo els asseguri que mai es tracta d'un any perdut sinó ple d'oportunitats i avantatges per al futur, la calor del dolent conegut (o el que els moderns diuen zona de confort) els impedeix donar tan valent i profitós pas.

M'explica un alt càrrec de l'administració europea que, a l'hora de seleccionar els seus col·laboradors joves, li importa molt menys el seu currículum que les seves característiques personals, la seva manera de sortir-se'n i d'afrontar els problemes. En les entrevistes, deixa el seu expedient acadèmic a un costat i es posa a xerrar amb ells. La pregunta clau és: "A més d'estudiar, què has fet a la vida?". Cerca joves espavilats, que dominin idiomes (els títols no demostren la fluïdesa), que hagin tingut experiències, que hagin viatjat, participat en projectes, col·laborat com a voluntaris, que s'hagin divertit sense deixar de complir els seus compromisos, que s'hagin equivocat i après d'això, en fi, que hagin viscut i, si és possible, que s'hagin tret les castanyes del foc sense recórrer a la mare i el pare.

L'any sabàtic, diu el meu amic, suma uns punts que solen obtenir els candidats del nord d'Europa, no tant els mediterranis.

En fi, si de mi depengués, instauraria l'any sabàtic com a condició necessària per a accedir a la universitat. Amb una xarxa sabàtica organitzada mitjançant convenis de col·laboració i intercanvi, els joves treballarien aquí o allà amb l'aval dels Estats i les empreses i institucions obtindrien beneficis per participar en el projecte i donar feina als joves. Aquests finançarien la seva estada amb el salari percebut. Digueu-me utòpic i ingenu, però no em negaran que és una bona idea. Almenys, millor que la pírrica beca Erasmus que només poden gaudir aquells estudiants les famílies puguin complementar econòmicament la seva escassa dotació i que, realment, no suposa per a l'alumne un veritable canvi de coordenades sinó una divertida continuació del ja conegut.

En la mateixa línia de fomentar l'autonomia dels joves: Des de fa dècades, als països escandinaus, l'Estat facilita la concessió d'un préstec als estudiants universitaris perquè s'independitzin dels seus pares. El tipus d'interès del préstec és baixíssim, sinó al 0%, i només han de retornar-lo quan el seu salari, un cop acabada la carrera i accedit al món laboral, superi certa quantitat. Si, passats uns, anys el jove no arriba aquest salari el préstec queda cancel·lat sent assumit per l'Estat.

Aquí es va posar en marxa un sistema semblant a 2007 (Préstec Renda Universitat), encara que només per als estudis de màster. El límit d'ingressos per començar a tornar el préstec era un salari de 22.000 euros anuals. Els successius governs han eliminat aquest llindar de renda sense informar degudament i deixant a milers de joves atrapats entre l'espasa d'un mercat laboral precari i la paret d'uns polítics que miren cap a un altre costat. Mentrestant, els bancs segueixen aplicant interessos de demora als afectats i amenaçant-los amb incloure'ls en les temudes llistes de morosos i portar-los als tribunals. Aquests xavals no és que no vulguin pagar, senzillament no poden pagar i, així, no hi ha manera d'independitzar. Mentrestant, a altres els regalen títols de màster per la cara. Com diria l'enyorat Forges: "País".