Pedro Sánchez i el govern de coalició

Qui s'hagués aventurat fa poc més d'un any a apostar pel nomenament de Pedro Sánchez com a president del govern quan, després d'abandonar el seu escó al Congrés dels Diputats, va recuperar democràticament el lideratge del PSOE en unes eleccions obertes a tota la militància socialista? Quines haguessin estat les quotes (odds, en terminologia del ludòpata Regne Unit) que s'haguessin pagat als que van apostar llavors per ell? Als que sí que ho van fer dins el PSOE es va obrir un portell a l'esperança, després de la forta oligarquització experimentada pel partit en els últims lustres. Els anomenats 'barons' van perdre inapel·lablement, i aquells que no s'havien significat en excés en la seva desaprovació de Sánchez, van córrer sol·lícits a oferir-seu circumstancial suport posterior per por a perdre els seus baronies.

Ara Pedro Sánchez ha 'assaltat el cel', en grandiloqüent expressió d'alguns líders de Podem, quan ningú --pràcticament -- aventurava un resultat com el que s'ha produït. La seva capacitat de lluita i convicció ha estat, si més no, encomiable. Es reprodueixen ara en les tertúlies mediàtics anàlisi de futur que obliden inopinadament els esdeveniments del passat. I convé 'posar el pollí al límit' o 'esporgar el gra de la palla', recordant el perquè del canvi del govern: la corrupció. Una corrupció institucionalitzada que segueix fastiguejant profundament l'electorat espanyol.

Fa unes setmanes comentava jo mateix amb un prestigiós acadèmic britànic, ara resident a França, que potser al país gal la corrupció institucionalitzada ja 'descompta' per part dels votants del nostre país veí. O sigui, que els electors saben que els representants institucionals 'fiquen la mà' per afavorir principalment a les seves xarxes familiars i les clientelars més properes. Comentava el meu admirat politòleg anglès que les corrupteles s'ha convertit en una pràctica de la vida política sobre la qual poc o res es pot fer. És a dir, s'ha integrat en els codis de conducta dels que es fan polítics per aprofitar-il·legítimament de la seva situació de poder institucional.

A diferència del que podria al·legar-se en el cas de França, Pedro Sánchez hauria de saber per pròpia experiència que el rebuig a la corrupció és encara a Espanya un poderós instrument capaç de tombar governs com el de Rajoy, o de reduir els suports electorals com ja li va succeir al seu propi partit poc després de proclamar aquells de "100 d'honradesa". Mentre això es asseverava alguns dirigents socialistes emparaven, per activa o passiva, les pràctiques espúries de finançament i de corrupció en les institucions. Qui es recorda ara de la condemna a Aida Álvarez coordinadora de finances del PSOE que durant els anys 1980 es va veure implicada en el delicte de falsedat en document mercantil i en el cobrament de milionàries comissions il·legals en l'adjudicació de contractes del tren d'alta velocitat Madrid-Sevilla? Bé farà Pedro Sánchez a tenir molt present que els espanyols estan disposats a penalitzar la corrupció. En realitat tal repudi és la principal variable explicativa de l'èxit polític i electoral de Podem, un partit que ha acudit sol·lícit a prestar la seva vots per superar la moció de censura a Rajoy i el seu govern.

A l'hora d'escriure aquestes línies, es discuteix si hauria o no haver un govern de coalició entre PSOE i Podem. Podrà negar-se l'evidència de la necessitat de tal govern. Les raons són variades i per a tots els gustos, primant aquelles pròpies del tacticisme sobre els que podria sortir guanyant o perdent amb tal executiu conjunt. Però pocs opinadors subratllen el caràcter substancial de tal opció política. Perquè, si és veritat que la política de consensos va fer possible la Transició d'una dictadura a una democràtica a Espanya, la cultura del compromís pròpia d'un govern de coalició és una experiència nova per a augmentar la nostra 'qualitat democràtica'. Pensi-ho bé Sánchez i els seus adlàters abans de caure en la temptació de l'autosuficiència.

Sánchez necessita l'ajuda de Podem en totes les decisions que de calat pugui prendre el Parlament espanyol durant el temps que estigui al capdavant de l'executiu. L'alternativa és el 'dolce far niente' o el gaudi episòdic de les poltrones institucionals que hauran de repartir-durant la breu etapa del proper govern. Sánchez necessita a Podem per apuntalar la vocació europeista del nostre país i per assegurar que, a diferència del nou govern d'Itàlia, nosaltres apostem decidida i clarament pel model social europeu. És a dir, que estem disposats a lluitar pel manteniment dels nostres sistemes públics de sanitat i instrucció, o lluitar contra la desigualtat social mitjançant sistemes impositius progressius. L'alternativa ens és altra que el neofeudalisme que se'ns ve a sobre afavorit per Trump i els seus 'mamporreros' polítics de la angloesfera.

Sánchez podria seguir il·lusionant amb una acció de govern que integrés fins i tot als nacionalistes del PNB, als quals el PSOE dóna suport al Parlament de Vitòria, i amb qui va implementar la primera llei de rendes mínimes el 1989 en el govern de coalició PNB- PSE / PSOE. Tal política innovadora va esdevenir el mirall on es van mirar després totes les altres lleis autonòmiques similars. I s'ha convertit en la referència per a la inevitable implementació --fins i tot per raons de la creixent robotització de la nostra societats-- de la renda ciutadana.

Sí, senyor Sánchez, no ho dubti: govern de coalició per fer més Europa i netejar qualsevol indici de corrupció en l'acció institucional dels nostres representants polítics. No creen els lectors que és aquesta una innovadora proposta de govern. Potser ho sigui per ingènua, es argumentarà. Però cal recordar que Joaquín Costa (1874-1931) ja propugnava tancar "amb set claus el sepulcre del Cid" i regenerar amb mesures modernitzadores i europeizadoras les condicions de vida dels espanyols. El bucle del passat torna ...