Orgull, tribu i odi

Llegiu amb atenció el següent, si us plau: "Sóc nacionalista i no m'afecta el discurs buit i suposadament progressista contra una opinió que, des de jove, es em presenta, una i altra vegada, com a pertanyent al passat (...) sóc 'segregacionista 'i mai m'he avergonyit de fer pública la meva convicció que el segregacionisme pot significar una cosa positiva i decisiu ". El va escriure el filòleg jueu Gershom Scholem el 1946, en una carta a Hannah Arendt recollida en Tradició i política (Trotta); un volum amb la correspondència que ambdós es van creuar entre 1939 i 1964. Era un escrit carregat de fúria contra la seva amiga desviada, on reconeixia, sense detallar, errors dels polítics sionistes, però on li retreia que emprés arguments amb un "pronunciat caràcter trotskista i antisionista".

Hannah li va replicar subratllant la zona comuna que guarden el fanatisme i la defensa contra les realitats, i desmarcant sense fer concessions: "No puc impedir-li que sigui nacionalista, encara que tampoc puc veure clarament per què està vostè tan orgullós d'això". Per a ella les relacions humanes eren, en general, molt més importants que les anomenades 'discussions obertes', d'obligat posicionament. Les persones li importaven més que les seves opinions, per la raó que les persones són més que el que pensen o fan.

Aquella relació, quallada d'admiració professional, es ressentiria del tot el 1963. Scholem, primer especialista en la mística jueva, es va donar per ferit en el seu cor per les opinions que Hannah Arendt va abocar en el seu llibre sobre el judici a l'assassí nazi Eichmann. El to de Scholem no tenia el degut respecte, no era flexible i traspuava odi. Ferm, serena i liberal, Hannah va confessar que només estimava als seus amics i que era incapaç d'una altra forma d'amor. Com jueva, no estimava a si mateixa ni al que pertanyés a la seva substància. Ser jueva era simplement un fet de la seva vida: "mai he volgut modificar tals facticidades". Deplorava amb vigor la incapacitat d'escoltar opinions que no haguessin estat abans etiquetades, un prejudici molt nociu. Als que deien no creure en Déu però sí al poble jueu, Hannah Arendt els replicava que ella ni 'estimava' els jueus ni 'creia' en ells, sinó que només pertanyia a aquest poble 'de manera natural i fàctica'. Per sobre de tot i de tots, està el fonamental: ser persona.