Coincidències, confusions, ignorància

Robert Pastor

Lazos mossos ep


Nostàlgics i també les víctimes de l’educació en l’antic règim no hem pogut oblidar l’altre primer d’octubre, aquell que se celebrava fa anys per ser la data de “la exaltación del generalísimo a la jefatura del Estado”. Amb el retard habitual, segur que algun mitjà treu en els propers dies recordatori-homenatge de franquistes, potser al Valle de los caídos abans que que l’hi treguin.


Amb el que es porta aplicat de la Llei de Memòria Històrica amb coherència, ja no existeix a Madrid l’hospital universitari Primero de octubre, que va inaugurar el dictador personalment. Ara se’n diu “12 d’octubre”, tot i les connotacions que l’antiga “festa de la raça” i ara diada nacional suscita a les amèriques i els altres nacionalismes de les Espanyes.


Hi ha coincidències inevitables, que “tapen” un commmemoraió amb una altra. Pocs mitjans internacionals tenen com a principal referent a l’11 de setembre el de Catalunya. A molts més se’ls dispara el record dels atemptats a les torres bessones de Nova Iork i la resta dels atacs als Estats Units. I a l’Amèrica llatina, el cop d’Estat de Pinoxet i la mort del president xilé Salvador Allende.


Sembla que ha baixat la febre de la guerra pels llaços grocs, després de conflictes absurds com ara el boicot inicial a l’anunci d’un hospital infantil per la colla castellera dels bordegassos de Vilanova, perquè les seves camises distinctives eren i són del color proscrit. O aquell altre incident al poliesportiu de Santa Coloma de Gramenet, on l’ajuntament exigia que l’empresa patrocinadora, la Catalana de gas, canviés el cromatisme maleït de fons del seu logotip que omplia al cercle central de la pista, per poder mantenir presència i patrocini, amenaçant la viabilitat econòmica del club local perquè l’anunciant es negava a renunciar-hi.


Fins i tot el Papa Francesc va arribar a lluir un llaç groc sobre la sotana blanca. S’havia tornat defensor del independentisme català? Evidentment, no. Els llaços grocs també tenen multitud de significats segons els llocs del món, on es venç la superstició i la negativitat que provoca a diversos col•lectius: des del record de la febre groga, a la fòbia -sobretot de la gent del teatre- per la malastrugança derivada de la llegenda urbana que Molière va morir a l’escenari, i en plena representació, vestit del color nefast.


En tot cas, aquestes formes repetides acostumen a ser crides a la solidaritat; en el cas del bisbe de Roma, i tants d’altres, contra els segrestaments i assassinats de nens. I en alguns països occidentals, si el senyor Google no menteix, estan ben allunyats del significat per a catalanistes i espanyolistes, tant com ho pot ser el suport als efectius de les forces armades de Suïssa, Alemanya, Canadà, Suècia i Dinamarca quan marxen a missions a territoris estrangers.


Amb tots els respectes deguts a qui els mereix, que són tants i tantes, aquestes coincidències haurien de provocar somriures i apaivagar o relativitzar passions extremes, de vegades nascudes de la ignorància. Els donostiarres més grans encara recorden aquell diumenge de regates de traineres a la badia local, quan guàrdies civils va acordonar i envahir un edifici de l’avinguda d’Espanya –ara de la Llibertat- perquè a la teulada onejava una bandera que els hi semblava indubtablement la prohibidíssima ikurriña, lluent verd, blanc i vermell. I no. Era la d’Itàlia, per la companyia d’assegurances italiana que hi tenia la seu.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH