Catalunya i la seva "drôle de guerre"

Catalunya viu, des de les turbulències de la passada tardor, un període de "empantanegament": segons l'expressió creada per Joan Coscubiela. En el curt termini, podríem fins i tot dir que la situació s'assembla a una drôle de guerre: no s'aprecien operacions a gran escala. Una sensació que té molt a veure amb les incerteses que envolten a tots i cada un dels actors polítics.

Sens dubte seran necessàries algunes conteses electorals perquè disposem d'un mapa més precís, pel que afecta a les correlacions de força. I, això, a tots els nivells. Els resultats de les eleccions europees de la primavera condicionaran el marge de maniobra dels diferents governs. La política progressista dels executius socialistes de Lisboa i Madrid apunta a una major integració europea, fiscal i social, així com a un esforç de reactivació que deixi enrere els anys d'austeritat. No obstant això, s'acumulen factors adversos. La gestió tecnocràtica de la crisi financera del 2008 va prolongar la recessió, propiciant una onada de populisme euroescèptic. Des del "Brexit" a Salvini, passant per l'ascens generalitzat de l'extrema dreta, les tendències al replegament nacional tiren amb força de les costures de la UE. La política espanyola --i la catalana-- no només estaran marcades per tals tensions, sinó que constitueixen l'expressió nacional de les mateixes.

Pedro Sánchez governa en minoria. I ha d'emprendre un gir en les polítiques públiques --els PGE pactats amb Podem suposen millores sensibles per a la classe treballadora i un increment de la progressivitat tributària-- alhora que s'enfronta amb la major crisi institucional i territorial tenint en des de la transició. Una crisi enverinada pel tractament que, durant anys, li van donar els governs del PP, refusant un abordatge polític de la mateixa i refugiant després de les porres i les togues. La judicialització del conflicte català és la pitjor herència de l'era Rajoy: l'empresonament dels dirigents independentistes constitueix un obstacle insalvable per a una normalització de la situació. Una cosa tan evident com que Pablo Iglesias ha d'anar a Lledoners per tractar dels pressupostos amb Oriol Junqueras.

Però no resulta fàcil desembullar el cabdell. A la dreta espanyola es lliura una sorollosa batalla pel lideratge entre Casaso i Rivera, que té com a derivada una radicalització reaccionària del seu discurs. Pel que fa a l'independentisme, la pugna interna per la seva hegemonia no és menys intensa. La lluita entre ERC i l'última mutació de la dreta nacionalista, sota l'estressant lideratge de Puigdemont, frena qualsevol balanç sobre el fracàs de la via unilateral. El "Procés" no només va topar amb l'Estat espanyol, sinó que va dividir en el més profund a la pròpia societat catalana. Si ERC dóna senyals de voler explorar una via més pragmàtica, l'explotació del factor emocional per part dels seus socis bloqueja, ara per ara, una aposta decidida en aquest sentit. Ningú s'atreveix a ser titllat de traïdor.

Tots els moviments es tornen contradictoris o busquen vies subterrànies. El Govern negocia amb Madrid en múltiples comissions bilaterals... alhora que, sota els focus mediàtics, escenifica constants desaires cap a l'Estat i reclama una "mediació internacional". Es planteja un canvi de pressupostos contra presos... sabent que la separació de poders ho fa impossible, i a risc de reduir el marge de maniobra del govern socialista davant d'una magistratura irritada i gelosa de les seves prerrogatives. Res és exactament el que aparenta ser.

Les forces independentistes no tenen, això sí, cap estratègia compartida. Ni tan sols gestionen amb solvència l'autogovern que el 21-D va posar a les seves mans. Enmig d'aquest panorama, aguantaran formalment units, com pretenen, fins al judici dels seus líders? Incerteses, tantejos, improvisacions... Drôle de guerre.