El Vaticà guarda silenci

La visita de la vicepresidenta del govern socialista espanyol Carmen Calvo al Vaticà, i la seva entrevista amb el poderós secretari d'Estat Monsenyor Pietro Parolin sembla haver aixecat l'entusiasme dels inquilins de la Moncloa. Segons diuen els sociates, tot ha anat com la seda, i la jerarquia romana va ajudar a l'exhumació de Franco mitjançant fins i tot amb la família del general perquè no ho traslladin a la Cripta de la Catedral de l'Almudena.

Davant tal desplegament d'entusiasme, un s'ho mira i es pregunta el per què de que de la visita de la Vicetodo socialista no es publiqui ni una línia en el nombre d'ahir de 'L'Observatore'. ¿No els sona a vostès. Rar? A més, el que s'aprofiti el buit d'un ambaixador espanyol davant la Santa Seu per a requerir l'audiència davant el Nunci Apostòlic a Madrid, i que per tant, la xerrada es celebri sense la presència del nostre màxim representant diplomàtic, dispara la nostra desconfiança la veritable naturalesa del que s'ha parlat i que el que ara s'anuncia sigui realment el que s'ha pactat. No hi ha testimonis!

El Vaticà és mestre en diplomàcia florentina i, sobretot, en guardar llargs i enutjosos silencis. A Espanya, Franco "els va guanyar una Croada" i els capellans, amb el Dictador -llevat honorables excepcions- han viscut una de les etapes més "florents" de la seva llarga història. En la meva Galícia natal jo escoltava en la meva infància: Vives com un capellà! Després, després de quaranta anys de Dictadura, va començar a sentir-li-de Tarancón al paredón, que és el que cridaven els nostàlgics del règim quan, durant la Transició, l'enèrgic Cardenal es fumava bells purs mentre donava suport a la idea del nou Monarca de girar cap a la Democràcia i abolir els Furs franquistes.

Ara mana a la seu madrilenya Carlos Osoro Sierra, un prevalgut que no sembla voler embolics amb el de l'exhumació del Dictador, i molt menys que el Monsenyor Blázquez, que gaudeix de la confiança del mateix Papa Francesc, a qui tots esperen no haver de acudir per que arregli un tema tan vidriós. Per això, malgrat el que es digui o escrigui a Madrid, sona a més creïble que quan tots dos cardenals moguin fitxa suposem que Govern i Església han arribat per fi a un acord amistós.

Mentrestant, la balança seguirà sense inclinar-se cap enlloc, perquè el que li falta al Govern Sánchez és posar sobre de la taula un document que mostri el full de ruta que l'executiu espanyol seguirà en l'assumpte de les molt polèmiques immatriculacions i també en el pagament dels impostos que l'Església no acaba d'abonar, com és la seva obligació.

Mentre això no s'arregli, que se'n vagi Carmen Calvo comprant una mantellina per si ha d'assistir abans a una canonització, com ja va fer la seva coreligionària Maria Teresa Fernández de la Vega; a continuació, que faci que Borrell nom un nou Ambaixador davant el Vaticà -no ens val ia Paco Vázquez -; i finalment demani audiència davant Sa Santedat per al President Sánchez i Senyora, que estic segur estarà encantat d'aparèixer -aquesta vegada sí- a la portada del 'L'Observatore' com sempre ha passat quan es fan bé les coses, en els 150 anys d'història que té ja el diari oficial del Vaticà.

Mentrestant, a esperar ia guardar silenci o ... tirar per la recta i recordar que aquest és un Estat aconfessional i democràtic que té l'obligació de dictar les seves pròpies lleis.