El PP s'oblida de la seva corrupció

Abogábamos en el passat article per una Convenció del PP que tanqués les ferides internes, fes propòsit d'esmena i recuperés la seva credibilitat pel bé de l'estabilitat política d'Espanya. Un partit de dretes fort, creïble i europeista no fa mal a ningú i sí beneficia la credibilitat d'una ideologia bastant injuriada en els últims anys.

Malauradament, al nostre entendre, no ha estat així. L'obstinació de Casado i els seus paniaguados a aparentar una unitat inexistent que després escenificarien clarament Rajoy i Aznar -cadascun per la seva banda- ha causat vergonya aliena i estupor entre els votants que s'han anat a VOX o a altres formacions avorrits de tanta comèdia, al comprovar com els actuals dirigents s'oblidaven dels seus marrons judicials i segueixen sense mostrar el menor penediment públic de les corrupteles comeses i, per descomptat, dels enormes errors polítics comesos.

Demanar-li ara als de Vox que tornin a casa causa riure fluix i és, sobretot, una estupidesa digna de destacar, ja que posa en evidència el que la sol·licita, deixant-davant l'opinió pública com el major ximple polític del post franquisme espanyol i europeu.

I si la dreta, un cop més, no ha estat capaç de mirar-se a si mateixa per oferir-nos una catarsi completa, cal esperar que els seus adversaris l'imitin i tornem a fracturar l'electorat, convertint les noves cites davant les urnes, en un batibull de sigles que facin ingovernables les comunitats autònomes i els ajuntaments per després desembocar en un Parlament amb vocació de gàbia de grills, en què discuteixin acaloradament tants partits com a diputats electes.

El PP d'ara és el trist epíleg d'una política en plena decadència. I com no aconseguim sortir del pou, només cal exclamar allò que deia el capellà que em va batejar: Déu no agafi confessats.