Rumb a Veneçuela

A pocs dies de començar el judici contra els líders independentistes, podríem dir que la política espanyola ha posat rumb cap a Veneçuela. I no només perquè la crisi oberta en aquell país ja formi part de les nostres controvèrsies domèstiques, sinó perquè la crispació de Caracas sembla haver-se encomanat a Madrid. Vox no té diputats, però el seu discurs ja ressona al Congrés per boca de Rivera i de Casado. "Traïdoria", "il•legitimitat"… Hom podria creure que la dreta espanyola és a punt de fer una crida a l'exèrcit o de designar un "president encarregat". El conflicte català subministra petroli per a una obstinada temptativa d'incendi de l'opinió pública. "Catalunya segueix l'agenda d'ETA": aquest és el marc mental. I la primera cita per mesurar forces al carrer ja ha estat llençada.

Només en aquest context es pot entendre la polèmica al voltant de la figura d'un relator o "notari"d'unes converses entre partits polítics – o fins i tot entre el govern central i la Generalitat. De mediacions n'hi ha hagut moltes, en diverses circumstàncies, sota governs de diferent signe. En si mateixa, aquesta figura no pressuposa res; ni equipara, ni desdibuixa la naturalesa dels interlocutors: només pretén facilitar el diàleg i retre'n compte. Podem discutir la idoneïtat de la formula o criticar que es fes pública una idea que encara estava poc perfilada. Però, en qualsevol as, constitueix una desmesura absoluta parlar, com han fet els rotatius de la capital, de "capitulació" o "d'atemptat" contra la unitat d'Espanya.

Però aquest serà el clima que regnarà durant els propers mesos. Al voltant del judici de l'1-O es lliuraran intenses batalles polítiques que definiran noves correlacions de forces. Tothom té al cap les eleccions de maig --municipals, europees, també autonòmiques. Però el trident de la dreta i l'extrema dreta té en el seu punt de mira la Moncloa. Desestabilitzar Sánchez, forçar la convocatòria de comicis legislatius com abans millor. I, enmig d'aquesta campanya, no hi haurà lloc per als matisos: diàleg polític esdevindrà sinònim de traïció a la pàtria, i el Tribunal Suprem serà comminat a pronunciar una sentència condemnatòria d'una severitat exemplar, un escarment per a Catalunya.

Cap pietat. Aquestes forces semblen convençudes que només per la via de la confrontació, només apel•lant a la mobilització nacional contra "l'enemic interior", podran connectar amb la ira difusa que es estralls de la crisi en instal•lat en amplis sectors de la societat espanyola, transformant-la en l'impuls que necessiten per reconquerir el poder. Estan jugant de manera temerària a l'aprenent de bruixot, desfermant pulsions que, al capdavall, potser ningú serà en mesura de governar.

Davant d'aquest assetjament, que anirà in crescendo, no serà fàcil per al govern socialista mantenir la seva aposta a favor de la distensió i el diàleg. Després de la patacada d'Andalusia, alguns barons ja han entrat en pànic. Però, què farà l'independentisme? La cridòria eixordadora de la dreta espanyola conforta el discurs dels seves tendències més abrandades: "Vet aquí l'Espanya de sempre". L'espiral pot ser infernal: el radicalisme dels uns nodreix el dels altres. Per descomptat, hi ha sectors que voldrien donar un respir a Sánchez, conscients dels perills que suposaria l'ensorrament del seu executiu progressista sota l'embranzida de la dreta. Però la pugna per l'hegemonia en el si de l'independentisme, lluny d'apaivagar-se en aquestes circumstàncies, s'està tornant més sorda i tenaç que mai. Ningú vol ser titllat de "traïdor". Ningú gosa fer un balanç del fracàs de l'aventura unilateral. No hi ha estratègia més enllà del judici.

Tombaran ERC i PDeCat els pressupostos? El debat i votació de les esmenes a la totalitat coincidirà amb l'inici de la vista oral. I en les oïdes dels diputats encara ressonarà el bram de la Plaza de Colón: "¡A por ellos!". Aleshores, podria ser que la polèmica al voltant del relator hagués quedat depassada pels esdeveniments.