Brexit, una segona oportunitat

"Mai segones parts van ser bones", diu el refrany. Sí que ho és en el cas del Brexit i de la possible sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Encara que hagi estat tard i encara a contracor, Jeremy Corbyn, líder del Labour Party, principal partit de l'oposició al govern conservador de Theresa May a Westminster, ha "cedit" a les peticions de bona part de la bases del partit perquè proposi la celebració d'un segon referèndum sobre el Brexit. Millor tard que mai.

Estem tot just a uns dies (29 de març) perquè expiri la data de la sortida formal de l'UK de la UE, i la situació política britànica no pot ser més confusa. Preval el foc creuat parlamentari entre les principals formacions però, sobretot, s'ha generalitzat una actuació canalla en la defensa dels interessos a curt termini de les diferents faccions del Tory Party per intentar guanyar posicions de poder i influència dins del partit. Els interessos d'aquests grups no poden ser més mesquins i de barriada, si em permet l'expressió. És a dir, per a uns es tractaria d'descavalcar May, segons la insídia posada en pràctica per antieuropeistes fonamentalistes als que s'han unit els antieuropeistes conjunturals. Tots pretenen fer-se amb el control del partit. D'altres, que en un primer moment es manifestaven --encara tèbiament proeuropeístas, com la mateixa May-- s'aferren patèticament a sostenir a la premier, ja que la seva caiguda suposaria la pèrdua de les seves poltrones. En un escenari més general i indesitjat per a tots, l'abandó del poder i la fi de les regalies del pessebrisme (pork barrel) per als partidaris d'un o altra opció conservadora donaria pas a un govern laborista alternatiu.

I no és que Corbyn hagi destacat com un preclar estadista amb una visió de futur o un projecte il·lusionant per a l'electorat britànic. En realitat actua ara així perquè diversos diputats laboristes han decidit abandonar el Labour Party i tem que la seva marxa sigui un exemple a seguir per més parlamentaris descontents de l'oposició. Ha predominat en ell, precisament una priorització dels jocs tàctics que puguin afavorir la seva ambició per ascendir als 'cel' del govern a Londres. És a dir, ha estat l'encarnació del vell pragmatisme d'una cultura política anglosaxona de confrontació (adversarial politics) que tendeix a protegir-amb autosuficiència del que forà, però que segueix sense atendre a la realitat que els temps imperials fa temps que van tocar al seu fi. Ara l'alternativa lingüística i cultural per al Regne Unit és la de ser convidats com a socis minoritaris en l'extensió urbi et orbe del model de capitalisme global anglo-nord-americà. O si ho prefereixen en expressió populatxera, de ser 'gossets falders' de l'Oncle Sam.

El redactor d'aquestes línies ha viscut diversos anys al Regne Unit i deu bona part dels seus coneixements i actituds com acadèmic als ensenyaments confiscades a la denigrada pèrfida Albió, com així proclamaven fa uns decennis els franquistes ara ressuscitats políticament per nous portaveus de la política espanyola. Sempre estarà agraït a la bonhomia i mestratge de tants col·legues i gents "del poble" amb les quals ha compartit una miscel·lània d'experiències i vivències. I sap que bona part d'aquestes persones són europeus seny que odien abandonar, encara que sigui política i simbòlicament, un entramat institucional com el de la Unió Europea. Ells són axiològicament portadors inseparables dels valors comuns europeus, per molt que els neoimperialistes anglesos vulguin forçar l'obertura sepulcral dels gloriosos temps de Victòria i Alberto.

L'alternativa laborista que ara defensa Corbyn pretén guanyar el suport d'electors que van votar a favor i en contra en el primer referèndum de l'Brexit, d'acord amb una opció de sortida que, tot i això, suposaria un "quedar-se dins" de la UE en temes tan transcendentals com assegurar una unió duanera, l'harmonització amb el Mercat Únic, una posada en comú en assumptes de drets i protecció i la participació britànica en les agències de la UE relatives a l'educació, el medi ambient, la regulació industrial o la seguretat .

Si no s'arribés a un consens parlamentari en aquests últims punts, Corbyn assegura que els laboristes faran tot el possible per allunyar la possibilitat que s'arribi al dia 29 de març sense acord, idea amb la qual ja comença a flirtejar la pròpia May. Al final, es posaria en pràctica la tercera opció delineada en l'últim congrés laborista de Liverpool. Llavors es va plantejar un procés que implicava, en primer lloc, derrotar el pla del Brexit de May o, en un segon pla, forçar un avançament electoral. Si no tenia èxit, com així ha succeït en els dos casos, s'optaria per impulsar un segon referèndum sobre el Brexit. De la forma, els continguts i la pregunta (o preguntes) a sotmetre a la ciutadania britànica poc es pot dir per ara.

El veritablement esperançador per a aquells que anhelem la continuïtat del Regne Unit en el projecte d'europeïtzació en marxa és que es parli d'un segon referèndum. I és que ens fa mal la seva separació política del Vell Continent. Que ara s'entrevegi, per mínima que sigui, una possibilitat de preservar la permanència de la Gran Bretanya a la vella casa comuna europea és motiu de desig. Deseémoslo ...

'Brexit, una segona oportunitat', és original de CatalunyaPress