​Les primeres metgesses espanyoles, heroïnes de la Medicina i de la Societat

La història oficial ha amagat injustament a moltes personalitats que han jugat un paper decisiu en la construcció de la nostra societat. Lamentablement, els seus noms no formen encara part de la nostra memòria col·lectiva. Aquest és el cas de les primeres metgesses espanyoles que, des de finals del segle XIX, van lluitar per construir una Medicina millor i una societat més justa i igualitària.

Avui, quan les dones representen gairebé el 70% dels estudiants de Medicina, poden semblar insòlites les vicissituds que van haver de patir les metgesses pioneres de fa poc més d'un segle. Van haver de lluitar amb valentia contra les mentalitats masculines que, injustament, es van emportar els mèrits dels seus grans èxits en la Medicina i en la Ciència en general. Resulta sorprenent descobrir la gran quantitat de dones i la seva lluita incansable que va permetre avançar en el reconeixement de drets fonamentals de la dona com poder contribuir a la Ciència, a les Lletres o accedir a un ensenyament universitari.

La seva història és la nostra història. Una història de dones valentes i abnegades, veritables heroïnes, que es van enfrontar als prejudicis i injustícies d'una societat vuitcentista que es resistia ferotgement als corrents socials transformadores i renovadores que acabarien determinant el curs dels esdeveniments posteriors.

DOLORS ALEU, LA PIONERA

Va ser la primera dona a Espanya que va exercir la Medicina a la història recent. Va néixer al 1857, en el si d'una família benestant de Barcelona. El seu pare, que era el cap de la Policia Municipal, va recolzar a la seva filla en el seu "estrany" desig d'emprendre una carrera universitària com la de Medicina amb la condició que fos acompanyada sempre per dos escortes. Una precaució necessària ja que Dolors Aleu va rebre cops de pedra a les portes de la Facultat de Medicina, que llavors estava situada al carrer del Carme. Però ella no es va atemorir i va acabar rebent els aplaudiments dels seus companys estudiants. Aleu va superar els quatre cursos de la carrera amb quinze excel·lents i cinc notables. Tot i així, el Ministeri d'Educació de l'època li va denegar inicialment la seva sol·licitud de presentar-se als exàmens per obtenir el títol de metge i cirurgià. Els funcionaris de Madrid van escriure a la seva universitat per comprovar la veracitat del que Aleu referia, que s'havia matriculat i cursat la carrera de Medicina. Volien saber com era possible si no era home. El centre va respondre que no podien denegar els estudis a ningú que presentés amb l'aprovat del Batxillerat.

El 4 d'abril de 1882, va arribar l'autorització per Aleu i va superar els exàmens finals dues setmanes després. El títol de la tesi que va defensar ( "De la necessitat d'encaminar per nova senda l'educació higiènic-moral de la dona") il·lustra perfectament que era un al·legat en defensa de l'educació de la dona davant un tribunal de metges que li havia denegat els dos anys anteriors el seu dret a presentar-se. La tesi va constituir un veritable desafiament al tribunal. Era un escrit valent, apassionat i revolucionari sobre la condició de ser dona i un autèntic missatge a favor de l'equitat.

Després d'aprovar la tesi, Dolors Aleu va obrir la seva consulta al número 14 de la Rambla de les Flors, on va atendre tant a senyores burgeses que porten anys amb malalties ginecològiques (sense atendre per vergonya d'anar al metge) com a prostitutes, mares solteres , dones pobres del Barri Xino i nens orfes.

NO EREN BENVINGUDES A CLASSE

Altres pioneres encara ho van tenir pitjor que la doctora Aleu. Al segle XIX, les aules de Medicina eren un lloc hostil per a les dones. El fet de poder assistir a classe ja era, de per si, un èxit extraordinari.

La primera que ho va aconseguir va ser Elena Maseras (1853-1905) que va obtenir una Reial ordre del rei Amadeu de Savoia per poder estudiar la carrera universitària, però en règim privat, sense poder assistir a classe. Després de tres anys de lluita, va aconseguir ser admesa a l'aula pel catedràtic de Terapèutica, Narcís Carbó. Va ser la primera dona que aconseguia entrar la facultat, però les traves burocràtiques la van fer desistir de fer el doctorat i va renunciar a la pràctica de la Medicina.

Aquestes mateixes dificultats les va experimentar Francesca Fontova (1877-1961), la primera metgessa lleidatana. Fontova va haver d'esperar tres anys per aconseguir el permís per assistir a classe per denegació de la Direcció General d'Instrucció Pública. Finalment, la van autoritzar amb la condició que els professors garantissin que no hi hauria desordres en la classe per la presència de la "senyoreta".

Teresa Bracons (1904-1988) també va patir aquest tipus de discriminació ja que la van obligar a seure lluny dels seus companys i sortir de l'aula quan es tractaven temes referents a l'anatomia o patologia urogenital o les malalties venèries. Tot i així, va aconseguir doctorar-se amb un excellent Cum Laude i va tenir una dilatada carrera professional.

REPRESSIÓ CONTRA LES METGESSES

Per a ser metgessa a la primera meitat del segle XX, s’havia de ser molt, però que molt, valenta. Pilar Rodillos (1912-2001) ho va ser. En 1938 va aconseguir la plaça de directora de la Casa de Repòs Infantil de Tiana. Quan es va fer càrrec, va descobrir greus irregularitats administratives que causaven perjudicis en el benestar dels nens. Rodillos ho va denunciar a les autoritats pertinents, encara que era conscient que podia patir represàlies per part dels responsables. Es va crear un tribunal popular expressament per tractar el cas i va defensar la seva denúncia amb fermesa. Finalment, va aconseguir fer els canvis necessaris perquè tot funcionés correctament.

Julia Coromines (1910-2011) també va patir la repressió, en el seu cas política. Durant la Guerra Civil va ser metgessa de les llars d'infants de la Generalitat de Catalunya, però després va ser perseguida i es va refugiar a Argentina. Quan va tornar, el 1944, va enfocar la seva carrera a la salut mental infantil i va ser la introductora de la psicoanàlisi al país.

Els lectors poden consultar els detalls d'aquestes i altres històries de metgesses pioneres en un excellent article titulat "Pioneres de la Medicina" i publicat al blog del Collegi Oficial de Metges de Barcelona (https://blogcomb.cat/2019/03/ 07 / Pioneres-de-la-medicina /)

TRENCAR EL SOSTRE DE VIDRE

La llista de metgesses pioneres amb les que tenim un deute pendent és interminable. Van ser dones intrèpides que es van atrevir a explorar un món que llavors era exclusiu dels homes. Van trencar tabús. Les seves ments brillants de dones van ser silenciades per la seva condició de gènere. No obstant això, hem d'agrair que molts dels grans avenços de la Medicina (i de gairebé tots els camps del coneixement) van ser obra d'elles.

Malgrat que la discriminació de la dona feia estralls en tots els àmbits, socials, polítics i personals van ser capaces de trencar el sostre de vidre de la discriminació per gènere.

LA PLENA IGUALTAT ENCARA SEGUEIX SENT UN REPTE A ASSOLIR

En ple segle XXI, quan encara hi han lleis discriminatòries contra les dones i nenes en tots els racons del món, resulta necessari trencar la bretxa de gènere dins de la professió mèdica i també dins de totes les professions. Cal mirar l'exercici professional amb perspectiva de gènere per fer avançar la societat.

UN HOMENATGE IMPRESCINDIBLE

No oblidem que les dones que han tingut veritable rellevància social no han estat actrius ni reines de bellesa. En absolut. Han estat metgesses, infermeres, filòsofes, astrònomes, matemàtiques, escriptores, inventores o físiques. Dones de totes les professions imaginables que a més han jugat un paper decisiu en el nostre món.

Es mereixen l'homenatge i el reconeixement de tots i totes.

Es mereixen passar a ser part de la nostra memòria col·lectiva.