La deconstrucció del Sistema Sanitari Públic: 'revival' a propòsit del Covid19

Des de l'any 2011, i com moltes coses a la meva vida, per casualitat, vaig començar a investigar i escriure sobre l'assistència sanitària. En concret, l'any 2015 vaig publicar un article a la Revista Dret i Salut que ja al·ludia a la deconstrucció que s'enuncia en títol del present text, encara que lògicament sense al·lusió al famós virus; a aquest li van seguir altres escrits relacionant l'assistència sanitària i el dret a la salut amb la sostenibilitat de l'Estat de benestar i, fins i tot, sobre el principal risc que se'ns presentava el 2017: el Brexit.

En tots ells, les dades oficials posaven de manifest com, el nostre sistema públic de salut, una de les joies de la corona del nostre territori, que devem al ministre Ernest Lluch, estava sent desmantellada. La deconstrucció ha vingut de la mà de la reducció de la despesa pública en sanitat (molt evident en el període 2009-2014); de la restricció de drets d'accés al sistema, eliminant-se la universalitat (recuperada en el RD-Llei 7/2018); disminuint les prestacions com les farmacèutiques; introduint-se un copagament, de vegades sagnant per a malalts crònics, que no garantia l'equitat de sistema (inclòs en el PNR 2013, el RD-Llei 16/2013 va modificar la Llei 29/2006, introduint aquesta mesura); i amb la precarització de les condicions de treball, com ha posat en relleu també el TJUE, per exemple, en la Sentència de 2016.09.14, Assumpte C-16/15.

Responsabilitat de les CC.AA.

Per res és sorprenent que ara, davant d'una situació de crisi sanitària com l'actual, s'aprecien les bretxes en el sistema, de cures, de personal o de material, que pateixen tant els professionals com els pacients.

El que sí sorprèn i de manera superlativa és la reacció de les CC.AA. a través dels seus governants en la seva crítica contínua al Ministeri de Sanitat per la gestió de la crisi. No només perquè moltes d'elles han donat suport a la majoria de les mesures enunciades prèviament, sinó perquè a l'art. 148.1.21ªCE la competència en sanitat l'ostenten les CC.AA. i haurien d'haver estat elles les primeres responsables d'enfrontar aquesta crisi. L'Estat s'ha limitat a exercir la seva competència de coordinació general de la sanitat (art. 149.1.16ªCE).

Són les CC.AA. les primeres responsables directes de la falta de mitjans materials i humans existents, no només per atendre aquesta especial crisi sanitària sinó en el dia a dia del sector (art. 49 LGS).

Els problemes que ara detectem no són nous, ningú ha vist les acampades de metges i sanitaris als hospitals o les protestes en forma de "marea blanca"? "I les de la marea taronja, que denuncien la mateixa situació als serveis socials, la dependència i les residències de gent gran?".

Xifres premonitòries

Segons les dades de l'Informe Anual del Sistema Nacional de Salut 2018, publicat en 2019, i referent a 2016 i 2017, la despesa sanitària pública consolidat del sector de les CC.AA. va representar en relació al PIB un 5.5% (el no consolidat és major, un 8.9%); curiosament, en valors absoluts el 44.2% d'aquesta despesa, s'ha originat a Catalunya, Andalusia i la Comunitat de Madrid però, en relació a la seva població, les comunitats amb major despesa sanitària pública són el País Basc, Principat d'Astúries i Extremadura, mentre que les CC.AA. que menys despesa pública per habitant tenen són Andalusia, Comunitat de Madrid i Illes Balears (EGSP). L'estadística oficial assenyala més, mentre la resta de CC.AA. han anat incrementant en menor o major mesura la despesa, l'única comunitat autònoma que va reduir la seva despesa en 2016 va ser Madrid.

Entre 2013-2017, la participació de la despesa pública en el total de la despesa sanitària va baixar 0,3% (del 71,0 al 70,7). Així mateix, malgrat que s'hagi incrementat el pressupost en sanitat de les comunitats autònomes a partir de l'any 2014, la retallada pressupostària acumulat de 2011 a 2018 arribaria als 23.377.000 d'euros. La insuficiència pressupostària del sector públic autonòmic va ser posada també en relleu pel Tribunal de Comptes en el seu informe de juliol 2017, analitzant, a més, la mala gestió de la despesa.

D'acord amb un recent informe de OECD/EOHSP la despesa sanitària per càpita a Espanya és més de 15% inferior a la mitjana de la UE; també s'insisteix que la despesa directa de les famílies representa un percentatge més gran que la mitjana de la UE.

L'OMS el 2019 assenyalava que la despesa interna en salut pública a Espanya era el mateix en 2000 que en 2017 doncs, encara que es pugui apreciar un major percentatge de despesa, la quantia total era la mateixa.

Així mateix, l'Informe OECD/EOHSP destaca com els temps d'espera de consultes mèdiques i intervencions quirúrgiques programades, que ha anat incrementant-se des de 2011, segueix sent un problema i amb variacions considerables segons comunitats autònomes. (Temps mitjà d'espera per a primera consulta: 66 dies). I els llits hospitalaris també s'han reduït considerablement en l'última dècada; 2010 a 2016 el nombre de llits en funcionament en hospitals públics ens situaven com un dels països amb menys llits (el quart pitjor, només per sobre de Xile, Corea i Mèxic) i el nombre de llits per 1000 habitants en hospitals públics de 2.04. Què ens estranya, per tant, ara, de la saturació dels hospitals i la falta de llits a la UCI?

Escàs personal

D'acord a un altre informe de la Comissió Europea de 2019, un altre dels problemes fonamentals del nostre Sistema Nacional de Salut és el nombre d'efectius. El nombre de metges per cada 1000 habitants és lleugerament superior a la mitjana de la UE (2017, un 3.9% enfront d'un 3.6) i el de personal d'infermeria està molt per sota de la mitjana europea (5.7 a Espanya enfront d'un 8.5). La contractació temporal en el sector segueix sent de més del 30%.

És cert que el sector ha anat recuperant la pèrdua d'efectius a partir de 2016 (BEPSAP), amb l'activació de convocatòries d'oposició i arran de l'acord en 2017 amb els interlocutors socials; no obstant això, com han posat de relleu els diferents informes de fiscalització autonòmics i estatals, hi ha hagut una gran destrucció de l'ocupació i un mal ús de la contractació temporal basant-se l'art. 9.3 de l'Estatut Marc del Personal Sanitari.

Ja en 2017, l'OCDE mostrava la seva preocupació pel nostre reduït nombre de professionals de sector, fonamentalment en infermeria. Preocupació avalada per les dades internes: primer, el nombre certificats d'idoneïtat expedits a metges per sortir d'Espanya, segons el Consell General de Col·legis Oficials de Metges, el 2019 ha experimentat un creixement del 18,7%, respecte a 2018 (4.100 certificats en 2019 enfront dels 3.452 de 2018); segon, el Consell General de Col·legis Oficials d'Infermeria, al juliol 2019, afirmava que existien al voltant de 40.000 infermers / es espanyols sense ocupació estable i que entre 2009 i 2018 havien emigrat 8000 professionals.

Poca inversió i obsolescència

També les empreses de tecnologia sanitària porten anys demanant un pla estatal d'inversió en el sector, assenyalant la important disminució de la despesa entre 2009 i 2017, que ha començat a recuperar-se en 2018 segons l'índex SIS en 2018; però, a més, s'ha destacat com algunes CC.AA. tenen un nivell d'obsolescència proper al 60%. Ens estranya, per tant, que no hagi EPI, respiradors o test prou?

Finalment, ens referim a la privatització de la sanitat, qüestió que no és nova de segle XXI. Com és sabut, hi ha diferents models, des dels concerts, les concessions administratives, les iniciatives de gestió privada en els sistemes públics o les entitats de base associativa, entre d'altres. Les dades confirmen que aquests models no han demostrat millorar l'eficàcia ni l'eficiència de sistema, sinó que s'han encarit els costos. Les CA que tenen un alt grau de privatització són Illes Balears, Catalunya, la Rioja, Madrid o la Comunitat de València. Aquí hi deixo.

El nostre sistema sanitari és eficient en condicions normals, perquè amb menys despesa aconsegueix bons resultats, el que cal preguntar-se és el perquè de la voluntat política constatada de retallar el finançament dels serveis públics.

En estudiar els sistemes sanitaris d'un país estem analitzant els valors d'aquesta societat. Un Estat de benestar que vulgui seguir cridant-se així no pot resoldre ni respondre a qualsevol situació, de crisi o no, si no té, al menys, dos dels seus pilars ben assentats: la sanitat i l'educació. El primer d'ells, com vèiem, ha estat objecte de descentralització en mans de gestors privats majoritàriament, i les CC.AA. no han assumit la importància d'aquest, per sobre d'altres sectors i altres inversions. El segon, -permetin-me dir alguna cosa en cinc línies que em queden del pilar a què pertanyo!- no té previst un pla de contingència per a situacions de docència no presencial, basat en criteris igualitaris que no condemnin a les famílies més vulnerables i sense recursos a prescindir del dret humà a l'educació, de manera que la comunitat universitària aquí segueix reinventant/reinventant-nos cada dia. Dit això, els deixo perquè reflexionin, jo he de fer teletreballant.