No és l'educació de segle XXI (encara)

La realitat que va a emergir després de la pandèmia no serà la mateixa que existia abans, no cal ser una llumenera per adonar-se'n. En el camp de l'educació, això suposarà amb seguretat que una gran part de les pràctiques digitals improvisades per salvar la situació generada pel confinament es convertiran en habituals, no només al llarg de les fases de la desescalada, sinó en l'horitzó de l'anomenada "nova normalitat", on el treball i l'estudi en remot cobraran un protagonisme sense precedents en el món pre-COVID-19.

Les xarxes i els mitjans digitals han resultat crucials en un moment d'emergència com el que vivim, permetent que els docents mantinguin el contacte amb el seu alumnat, i, en la mesura que ha estat possible, avancin en l'ensenyament dels continguts acadèmics del curs, un curs que en la major part dels nivells educatius finalitzarà sense la reobertura dels centres. En aquest escenari, pot haver qui pensi que aquesta crisi sanitària està proporcionant a l'educació l'empenta final que necessitava per innovar els seus processos i cridar l'alto a l'era digital. Però és una versió en excés simplista de la qüestió.

L'error de partida és que freqüentment s'associa la innovació amb el simple trasllat sense més dels formats físics al mitjà digital: les classes presencials es transformen en videoconferències, els llibres es presenten en versió web, i les tutories es converteixen en vídeos de YouTube . I, amb tot el que implica d'avanç, no és això: l'educació de l'era digital necessita desenvolupar els seus propis formats, metodologies i processos.

En principi, la tecnologia per si sola no pot canviar els processos d'ensenyament i d'aprenentatge. Independentment del dispositiu utilitzat o de l'eina informàtica seleccionada per ensenyar, es tracta d'elements que s'hauran d'articular adequadament amb els propòsits educatius en els que són desplegats, i amb la modalitat d'ensenyament.

La pedagogia que emergeixi en un món digital no pot ser una còpia de l'ensenyament de tota la vida. El nou paradigma o ecosistema educatiu ha de poder desafiar les fronteres de l'espai i del temps escolar incorporant espais virtuals d'intercanvi de continguts, que, d'alguna manera trenquin la unitat d'espacial i temporal de la classe tradicional. A més, aquests espais digitals han de ser capaços de construir nous vincles entre els agents de la comunitat educativa: centres, docents, l'alumnat i les famílies.

Dins d'aquest esquema, el mestre serà ara autor i curador dels seus propis materials didàctics, aportant valor amb ells al context d'aprenentatge a què van destinats, i alhora resulta empoderat en el seu rol de docent. Així mateix, es converteix en un aprenent permanent i fins i tot desenvolupa estratègies de narració del seu propi procés de construcció didàctica, compartint-i intercanviant amb altres docents. Finalment, la docència de segle XXI haurà d'incorporar nous llenguatges acords amb el mitjà digital, i desafiar els estudiants perquè desenvolupin formes de lectura en un context de literacitat electrònica, entenent per literacitat el conjunt de competències que fan hàbil a una persona per rebre i analitzar informació en determinat context per mitjà de la lectura, i poder transformar-la en coneixement posteriorment per ser consignat gràcies a l'escriptura.