Contra el fatalisme, llibertat

De manera inesperada trobo unes dades comparatives que criden la meva atenció. El 1966 la renda per càpita de Corea de Sud era de 130 dòlars, i la d'Egipte 164 dòlars. Aquest país tenia llavors més de 30 milions d'habitants i a l'any següent es produiria la guerra dels Sis Dies entre àrabs i israelians. En aquella data, Corea de Sud tenia una mica menys de 30 milions d'habitants i feia sis anys que un moviment estudiantil havia enderrocat al govern de la I República, establerta dotze anys abans, després de la divisió de la península en dues parts que van decretar soviètics i nord-americans.

Mig segle després, el 2016, la renda per càpita de Corea de Sud era de 30.000 dòlars i la d'Egipte només de 2.500 dòlars. Aquest país tenia ja més de 94 milions d'habitants i tres anys abans s'havia produït un cop d'Estat contra el Govern dels Germans Musulmans, sortit de les urnes. En 2016, Corea de Sud tenia més de 51 milions d'habitants i, a final d'any, la presidenta de la I República va ser destituïda per una moció de censura, després de descobrir una trama de corrupció, amb extorsions i malversació de fons públics.

Tinc per cert que de cap manera s'ha de fer cas als fatídics estigmes que es decreten de forma automàtica. Fer-ho ens porta al marc de les profecies autocomplertes (un concepte que va introduir el sociòleg nord-americà Robert K. Merton, com també formular el 'efecte Mateu'). Es parteix d'un suposat fals, un prejudici negatiu sobre algú que es dóna com a indiscutible, i des d'aquesta creença conreada es potencia que es verifiqui. Per exemple, mai em podria permetre a mi mateix predir en públic el pitjor per als meus estudiants més 'maldestres'. No només seria prepotència, crueltat i maldat, seria enganyós i imperdonable fer-ho, ja que els empenyeria en aquesta direcció. Cal potenciar el millor de tots, és el nostre destí.

Hi va haver dictadura a Corea de Sud fins a finalitzar 1987. En el trànsit cap a la democràcia es va produir un consens per millorar l'ensenyament, i aquest projecte va ser pres seriosament com un objectiu nacional. Avui es pot dir que població coreana s'ha convertit en una de les més instruïdes de l'món. Sota quines condicions es va produir tan radical millora? Hi ha societats incapacitades per obtenir aquests èxits? Per què?

No conec detalls dels seus programes d'ensenyament, però tinc per segur que, a més de millorar la cultura general, s'ha potenciat la capacitat lògica dels estudiants. Rigor a l'argumentar, força de voluntat, llibertat, imaginació, capacitat d'expressió i rebuig de l'voluntarisme (des d'aquest es funden previsions només en el desig que es compleixin els desitjos i no en les seves possibilitats reals). En definitiva, es precisa un vigorós sentit de la realitat. Julián Marías deia que l'home rendeix el màxim de la seva capacitat quan adquireix plena consciència de les seves circumstàncies.

Novament cal insistir en la importància d'emular als millors, amb ganes d'aprendre i de fer les coses millor. Dirigeixo una altra vegada la meva mirada a l'mil·lenari Egipte. I em concentro en unes imatges.

Estem en 1958, ja nacionalitzat el Canal de Suez, el president egipci Gamal Abdel Nasser, líder del panarabisme, es dirigeix a un concorregut auditori i comparteix amb ells que el líder dels Germans Musulmans el primer que li va demanar va ser fer obligatori l'ús de l' hijab i que cada dona que passegés portés mocador. La riallada del públic és estrepitosa, al considerar-la una pretensió ridícula. 'Que l'hi posi ell' !, diu algú del públic. Un retrocés al segle X, quan el califa egipci Al-Hakim bi Amrillah només permetia passejar de nit. El laic, somrient i carismàtic Nasser insisteix: "Al meu entendre, dins de la seva llar cada persona tria les seves pròpies regles".

Costa imaginar, però va ser així. Aquestes imatges ens sorprenen, semblen inversemblants. Quant ha avançat la regressió!

Em sembla formidable una afirmació del Rais, que deixa anar com el més normal de món: "dins de la seva llar cada persona tria les seves pròpies regles", però no fora.

I un altre detall: "En la meva opinió". Unes paraules que no recordo en els llavis dels nostres polítics d'avui dia. Quan ho van sentir vostès per última vegada?