​Més es va perdre a Lisboa

El desastre del Futbol Club Barcelona, conegut com a Barça, als quarts de final de la Lliga de Campions, que antany es deia més apropiadament la Copa d'Europa, és de debò un esdeveniment cataclismàtic, sense precedents, amb conseqüències que es prediuen dràstiques i feridores. Molts anys després, replicant el començament de Cent anys de solitud, front, sinó a l'escamot d'afusellament, al veredicte de la història, el condemnarà, sense absoldre'l, a contra de Castro. Els futurs adeptes al Barça, a l'enfrontar-se a les dureses de la vida, adduiran que "més es va perdre a ... no a Cuba ... sinó a Lisboa".

El final del Barcelona a la màxima competició europea té totes les característiques per ser no solament el tancament d'un capítol del seu recorregut esportiu, sinó la cloenda de tota una època d'un equip liderat per Messi. El Barça de dues llargues dècades, entrenat per tècnics que van tractar de superar els esquemes antològics de Johan Cruiff i Pep Guardiola, va traspassar el seu estil a la selecció espanyola que va aconseguir dos eurocopes i un trofeu mundial. Aquesta estratègia estava plasmada en la doctrina de Cruiff composta per les tres P: posició, possessió i pressió. Ara es prediu que el nou estil europeu està basat en la potència física i la velocitat, adoptades pel Bayern Munic, que ha destrossat al Barça.

El que també pot quedar difuminat en el futur Barça és un conjunt de senyals d'identitat que l'havien convertit en emblemàtic. El Barça ha estat el refugi dels forans que van triar en diferent èpoques niar a Catalunya. Va ser fundat a les acaballes de segle XIX per un grapat d'alemanys i anglesos, liderats pel suís Hans Gamper. Es presentava amb un nom que no quadrava amb les regles acadèmiques: Football Club Barcelona, que només el franquisme va aconseguir per la força espanyolitzar en Club de Futbol Barcelona.

Aquest inserit extern a la Barcelona de llavors, que ja havia depassat els seus límits medievals amb la quadrícula del Pla Cerdà, enviava un missatge global que va rebre la resposta "nacional" d'un sector que es va fer cridar Club Deportivo Español, després amanit com Real. Així naixeria una rivalitat generalment resolta en favor del Barça, que no amagaria les seves inclinacions foranes.

Com a mostra, els seus "culers", en un partit amistós de 1925 van escridassar la Marxa Reial espanyola, himne nacional, i van aplaudir el God Save the King, interpretada per una banda de la Marina anglesa que havia recalat al port de Barcelona. Aquest capritx li costaria al Barcelona cinc anys de clausura decretada pel General Primo de Rivera, home fort d'Alfons XIII. Atordit per deutes econòmics, Gamper es va veure obligat a exiliar-se i al seu retorn la seva salut es va deteriorar fins a l'extrem que es va suïcidar.

La política va continuar entrellaçada amb la vida de club, i al principi de la Guerra Civil, amb Catalunya aliada en el bàndol republicà, un dels seus presidents, Josep Sunyol, del partit independentista Esquerra Republicana, va ser afusellat per les tropes de Franco. A l'acabar el conflicte, un grup dels seus jugadors, que s'havien traslladat a Amèrica Llatina a la recerca d'ingressos que s'havien evaporat durant la guerra, van optar per l’exili i el seu retorn va ser prohibit per Franco. Tot i que el Barça va aconseguir recuperar-se i guanyar diverses competicions nacionals, gràcies en part pel lideratge de l'hongarès Kubala, només sota la direcció del "Dream Team" de Cruiff va aconseguir capturar l'anhelada primera Copa d'Europa al 1992 a Wembley amb el gol de Koeman.

D'acord amb el renaixement de la democràcia, el Barça va construir una imatge nacionalista, encara que no independentista, ja que la majoria de la seva massa era socialment conservadora en els seus sectors alts, i moderadament esquerrà en les seves bases. Alguns presidents van contribuir a reclamar que el Barça superava uns límits esportius. Narcís de Carreras va forjar un eslògan emblemàtic: "El Barça és més que un club". La seva samarreta va incorporar la bandera catalana en el seu coll i esquena. El seu capità, posició a la qual Messi va ser elevat, portava, a més del braçalet reglamentari, un altre amb la "senyera".

La lenta transformació del nacionalisme català en independentisme, que va augmentar els percentatges de vots radicals a gairebé la meitat de l'electorat, va coincidir amb l'elevació del Barça a les altures del futbol europeu, sense arribar a contaminar perillosament la imatge col•lectiva de club. L'estil internacional es va reforçar per la incorporació de joves productes de La Masia, l'escola de jugadors. Els immigrants hispanoparlants usaven el suport al Barça com a remei de la sempre difícil integració. Fins i tot fora de les fronteres espanyoles, el Barça era reconegut com un producte més de la globalització.

Però després de la sortida de Guardiola diversos presidents, mal recomanats per les estrelles, van inserir una dotzena llarga de jugadors de difícil encaix (com Neymar, Coutinho i Griezmann) i altres amb contractes econòmicament injustificables. Simultàniament, els joves de La Masia no aconseguien inserir-se en l'equip. Només Sergi Roberto havia arribat a la selecció espanyola, en contrast amb els set titulars barcelonistes que van guanyar el Mundial de Sud-àfrica.

Els escassos títols nacionals i la inassequible Champions League no feien més que maquillar el buit triomfant d'abans. Els mosqueters que antany havien forjat la supremacia de Messi havien envellit. Es feia olor el declivi. Fracassos futurs es relativizaran amb un reconfortant sospir de "més es va perdre a Lisboa".