Eleccions a Catalunya: i ara, què?

Joaquín Roy

Joaquín Roy és Catedràtic Jean Monnet i Director del Centre de la Unió Europea de la Universtat de Miami.

El resultat de les eleccions per al Parlament de Catalunya ha presentat una barreja de repetició de certs aspectes anteriors i unes espectaculars novetats. Però, la dimensió sempiterna de qualsevol confrontació parlamentària de la variant proporcional es manté incòlume.


Tot i el desenvolupament dels sistemes de sondejos i després d'interpretació de les dades que han facilitat en els últims anys el difícil avançament de les decisions que els partits prenguin en els casos que hagin de tramar aliances per formar govern.


"I ara, què?", Segueix incòlume la pregunta central, però no solament és la presentada per uns votants anònims, ni tampoc pels experts i els propis líders que han de prendre decisions precises. És la pregunta de Gerard Piqué, el futbolista estrella de l'FC Barcelona que només ha estat superat en popularitat per Messi. Naturalment, Piqué no s'atreveix a oferir solucions, i per tant convé encarar les possibles alternatives per resoldre el complicat panorama dels resultats.


Tot i que no és resultat exclusiu d'aquestes eleccions, un aspecte històric de l'evolució parlamentària de Catalunya des de la recuperació de la democràcia està plenament establert. Les eleccions catalanes han deixat de ser una mena d'exercici democràtic peculiar dels catalans, gairebé sense connexió amb la resta d'Espanya.


El parlamentarisme català estava afectat d'una qualitat de les europees. Els comicis per conformació d'Parlament europeu s'han vist com una mena de "primàries de les nacionals". Els votants europeus miraven de reüll cap a l'interior i votaven una vegada com a càstig, altres com a recompensa de la conducta domèstica dels partits nacionals. Tot i que aquesta tònica ha millorat recentment gràcies a la tenaç reforma de la legislació que permet, per exemple, votar als residents comunitaris, ia la febre de la plasmació de candidatures europees, el llast de l'pes nacional segueix notant-se.


El president de Parlament, Roger Torrent durant una sessió plenària al Parlament de Catalunya, a Barcelona, Catalunya, a 15 de desembre de 2020.

Eleccions a Catalunya: i ara, què? Foto: EP


En el teatre de les eleccions catalanes, es notava un esquema similar. Les eleccions de Catalunya es veien com vedat de el catalanisme, ja que els "castellans" les consideraven una peculiaritat de catalans, i es quedaven a casa. Per això els candidats socialistes guanyaven en les eleccions d'Espanya ia Catalunya ho feia Convergència, l'invent de Jordi Pujol. Aquest esquema ha pràcticament desaparegut. Solament la incidència de les polèmiques sobre l'ús i l'ensenyament de la llengua té semblança importància.


Encara que hi ha sectors, en la dreta més que en l'esquerra, que han intentat la inserció d'arguments que insistissin en l'existència d'elements "ètnics" (per no dir "racistes") en la configuració dels ideals votants d'alternatives independentistes, aquest perill ha estat universalment neutralitzat. Significativament, el gruix dels arguments diferents prioritzen un nacionalisme "cívic", d'opció.


En el panorama actual, convé destacar, en primer lloc, les notícies que destaquen. En altres paraules, ¿ha mossegat un home a un gos? Evidentment alguns fets són dignes de tenir-se en compte per la seva evident novetat i per tant pel seu impacte en les conseqüències de l'elecció. Destaquen en aquesta dimensió els detalls que afecten els partits de dreta, tant extrema com moderada. Significativament, els canvis en aquest sector ideològic han estat soferts tant pels partits considerats com a "constitucionalistes" com pels que d'alguna manera es consideren com "rupturistes" per la seva divers grau de fidelitat a l'credo independentista.


A la primera dimensió convé sospesar l'espectacular revés sofert per Ciutadans. Aquesta formació va ser creada pel dirigent centrista Albert River a a Catalunya c om dic davant el tenaç monopoli de el nacionalisme de Convergència, creació de Jordi Pujol, després transformat en independentisme. Va consistir en ampliar el seu teatre d'operacions a la resta del territori espanyol, deixant a l'escenari català sota la direcció d'Inés Acostades, jove nascuda a Salamanca i educada a Andalusia, que impressionava pel seu domini de l'català.


En les eleccions celebrades sota control de el govern espanyol per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, després de la suspensió de l'autonomia catalana com a sanció per la celebració de l'referèndum d'independència l'1 d'octubre de 1997, Acostades va aconseguir capturar el major nombre d'escons al parlamentàries t català. Però no va poder sublimar el següent pas, ja que els partits independentistes superaven conjuntament a Ciutadà s en qualsevol aliança que presentessin.


Després, de ser provisionalment una espècie d'àrbitre en l'escenari estatal, Rivera es va veure rebutjat en el seu intent de neutralitzar el Partit Popular. El fracàs s'ha vist ara reflectit en el desastre de Parlament català. El dany col·lateral pot ser el seu anihilament en l'escenari global espanyol. Aquest possible escenari ha estat ara dramatitzat per l'aparició de l'ultradretà VOX al teatre espanyol, zapando el vedat abans reservat de el Partit Popular, i ara per la seva espectacular entrada al Parlament de Catalunya, convertint-se en la quarta formació.


Durant molt de temps, el teixit polític espanyol s'enorgullia de no patir la presència d'una extrema dreta. Ara, el mite de s'ha ensorrat. No serveix de res adduir que VOX no és igual que els casos d'Alemanya (Alternativa), França (Le Pen), Hongria (Orban) o Polònia (Justícia i Pau). Era una novetat, temuda i latent, sense que arribés a sublimar. Ara és una crua realitat electoral.


El debilitament de les restes de el nacionalisme moderat a Catalunya, representat pel PDCat, testifica que l'impacte de la resposta oficial (judici, condemna, presó) davant el conat independentista d'el referèndum no ha fet més que reforçar la influència dels partits que prioritzen la independència mitjançant la insistència plebiscitària. Queda, naturalment el sòlid argument de l'esquerra constitucionalista presentada pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), que gairebé va doblar el nombre d'escons a l'presentar com a candidat a Salvador Illa, aixecat a la sòlida publicitat per la seva efectiva funció com a ministre de Salut de el govern de Pedro Sánchez. Com s'al·ludeix en aquest context, els partits centristes no només han desaparegut a Espanya, sinó que a Catalunya poc han de fer, si no és que paradoxalment aquest paper se li reservi precisament a el mateix PSC.


Escorats a l'esquerra queden formacions que, sense identificar-se amb la independència, insisteixen en els suports de les urgències dels sectors més necessitats. Tan diferents com Comuns-Podem (la branca catalana de el partit populista de Pablo Iglesias, soci de l'PSOE a Madrid) i la anticapitalista CUP poden concedir els vots necessaris als partits independentistes per a la formació de govern i el nomenament de President de la Generalitat.


Totes les formacions són conscients dels problemes econòmics, derivats tant de l'impacte atroç de la pandèmia, com de la desocupació estructural dramatitzat pel confinament decretat com a remei davant el virus. La interrelació entre la política i l'economia també es detecta en el moment de sospesar l'evident ascens de el poder econòmic de Madrid en l'última dècada, i la seva concentració bancària, a part de l'èxode de les oficines socials d'empreses catalanes cap a València i altres capitals, com a refugi davant l'independentisme.


Els resultats electorals deixen altres detalls, confirmació de el passat, o correccions de certes dimensions. Per exemple, el dilema entre l'independentisme i el constitucionalisme es reflecteix en la continuació de la concentració del primer en les àrees interiors del territori català, mentre que el constitucionalisme (de dreta o d'esquerra) pobla les àrees urbanes, sobretot Barcelona.


Si les eleccions no han revelat el sorgiment d'un líder indiscutible, tractant de contestar la pregunta de Piqué, convé sospesar el resultat d'una solució que sorgeix com a favorita: la renúncia d'Illa i el PSC a optar pel vot de Parlament. Aquest "regal" vindria després recompensat fent un salt cap a Madrid: Esquerra seguiria donant suport a PSOE en la governació i l'aprovació dels pressupostos.


Tornant a Barcelona, l'èxit d'ERC produiria el renascut lideratge de Junqueras, a què Aragonés estaria guardant el lloc? Aquest detall ens portaria a encarar el urgent desenllaç del tema (¿problema?) De la presó dels dirigents del "Procés" i el referèndum. El present estat de llibertat parcial que insòlitament els condemnats han gaudit durant les eleccions cobra, per tant, un protagonisme insòlit. La pressió per aprovar una amnistia es converteix en el focus irreemplaçable per a qualsevol consideració de les conseqüències de les eleccions. O sigui, que el simple recompte dels vots per configurar el lideratge executiu al Parlament no és el final.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH