Victòries pírriques

Guanyar una contesa -sigui bèl·lica, política, acadèmica o de qualsevol orde- amb un saldo major de pèrdues que les que va patir el vençut, sol qualificar-se com un triomf pírric. Quants dels jutjadors, escriptors i oradors saben des de quan es va encunyar aquest concepte? Va passar unes centenes d'anys abans de Crist en un regne anomenat Epir [1], on convivien 3 tribus -molosos, dòlops i màracs-, predominant els primers en el segle VI abans de Crist. Tot i l'assoliment d'haver configurat una federació i d'haver aprofitat la seva proximitat amb Grècia, tant per a l'educació de les noves generacions com per assimilar les qualitats de la cultura hel·lènica, el rei Tarip, educat en la seva joventut a Atenes, va reorganitzar aquest regne proposant noves lleis, organitzant el Senat i procurant magistrats afins que el reescollissin anualment. Alguna similitud amb presidents llatinoamericans de la modernitat, diversos dels quals segueixen controlant el poder?

Tot i que en els seus orígens els governants d'Epir van procurar no involucrar-se en els assumptes grecs i amb una clara influència hel·lènica, ja per als inicis de segle IV -i a partir de les limitacions polític regionals que els constrenyia a no poder ser reis absoluts com a Macedònia - és l'habilitat de manipulació i els regustos de les frustracions vivencials, de Pirro, que finalment arriba a el tron. El seu pare Eácidas va ser destronat amb tot i la seva egolatria, per assegurar ser descendent d'Aquil·les, havent de tota la família- amb un primogènit que des dels dos anys s'assumia com a rei hereu- romandre una dècada en una altra cort, la dels talantins, que finalment envien a Epir a recuperar el tron quan el seu oncle mor. Entre diverses qualitats difuses -des general, heroi, descendent de reis- en tot just 5 anys perd el tron aconseguit, i és llavors que es casa amb una neboda del seu protector -pel que sembla per qüestions més polítiques que del cor- i així a la mort d'Alexandre el Gran i amb la divisió de l'imperi que fan els seus generals -323 a de C- Pirro, al lluitar en el mateix bàndol del seu cunyat Demetri, segueix teixint les seves xarxes de complicitat, sobretot per la seva tendència de fustigar vencedor, a grau tal que li respecten la vida però el deixen com a ostatge de Ptolomeu I. Coneixem persones del segle XX i XXI, que saben barrejar les seves frustracions, traïcions i megalomania per aconseguir al capdavall el triomf?

Aguantant vara, Pirro es casa amb Antígona -fillastra de Ptolomeu-, qui finança el cop d'estat que li permet recuperar el tron d'Epiro. Aquí va romandre fins a la seva mort amb una obsessió: annexar Macedònia, un regne històricament aliat, tot i que a final del dia embarcat en disputes per diverses qüestions amb un dels germans. És curiós com les diferències entre dos cosins, -Alexandre el Gran, nebot de Filip II de Macedònia, i Pirro descendent d'Alexandre Molos d'Epiro- van ser factor fonamental en la vida política de les ciutats i regnes d'aquelles èpoques. Serà aquesta experiència la que al passar el temps fa arribar a la normativitat constitucional les prevencions que procuren evitar el nepotisme en els governs?

L'expansió de Roma era inevitable, algunes de les campanyes com la de l'adriàtic i les diverses de el sud d'Itàlia, van tenir certes pauses amb el suport de tractats diversos de pau i amistat, alguns d'ells incomplerts justament per Pirro amb la seva tendència a implantar la seva sobirania personal sobre les ciutats que havien quedat sota la seva protecció, la qual cosa a el pas el temps va anar donant l'entorn idoni perquè de la mateixa manera grecs que romans formessin coalicions per tal d'aixecar llocs -com el de Siracusa- que veien en ell un poderós a qui adherir

Cartago i altres, temporalment li van reconèixer i van respectar les seves possessions. A Sicília va iniciar la construcció de drassanes -sent el seu regne llunyà, havia de garantir per mar la seva posició sobre tot a la guerra de alliberés del "jou de macedònia [2] - i si bé els seus èxits a principi eren reconeguts en l'àmbit internacional les seves errors per governar en l'àmbit intern com un rei absolut sense respectar les assemblees ciutadanes i donar suport als abús amb l'establiment de lleis al seu antull, van ser minant el seu poder a grau tal que es va iniciar una massa objectiva d'opositors, que finalment i després de que diverses ciutats sicilianes, van aconseguir acord amb Cartago, li van derrotar a Benevento. Al veure vençut va tornar al seu regne a Epir, deixant una petita guarnició a Tàrent. Quantes de les rectificacions de governants autoritaris són en realitat un penediment davant de tàctiques d'hipocresies només per guanyar temps? Aquest home acostumat a la guerra des dels dos anys, va seguir la seva lluita contra Macedònia, incapaç d'auto-analitzar-se i albirar que l'any 272 A.de.C, i després d'una mort atzarosa, ja que sense pena ni glòria, els pobles que encara estaven sota la seva influència van decidir lliurar-se a Roma. La integritat promoguda en diversos textos bíblics és en realitat una virtut dels pobles savis o grollers? Al final de la història, una persona envoltada per igual de bons i lleials soldats que de mercenaris -costosos i difícils de sotmetre a qui les masses admiraven per les seves gestes, encara que després dels seus triomfs perdéssin el guanyat per les seves ambicions- als quals deia esperances i tot per l'absència de lleialtat amb els seus aliats als que matava o escarnissava, i sobretot per la cobdícia del que encara no tenia, no va aconseguir transcendir com s'auto-concebia. Pirro qui després d'una victòria en la qual va perdre milers dels seus seguidors, va declarar: Una altra victòria com aquesta i tornaré sol a la meva regne.

[1] [1] Del grec: Ηπειρος. Situat actualment en el nord i oest de Grècia, en una regió muntanyosa de el mateix nom. Situat entre Iliria, a nord, amb la serralada del Pindo a l'est i el mar Jònic a l'oest.

[1] [2] Mommsen, Theodor, Història de Roma, vol. I, "Govern de Pirro a Sicília. Volta de Rei a Itàlia".