El caràcter inacabat dels fets

Els fets mai estan plenament acabats, tenen el seu residu i, d'acord amb les circumstàncies, exigeixen interpretacions renovades. Tot té la seva perspectiva i la seva ombra. Així també, una obra de l'escriptor -deia Julián Marías- no s'entén si no es posa al costat al que s'ha dit el callat.

Cal parlar-ne per orientar-nos en la vida, la de cadascú, la realitat radical on es produeixen totes les restants (el fet de tots els fets, la va denominar Ortega).

Com s'interpreta cada un de nosaltres en el gran teatre de món? Amb consciència de funció, o sense? Amb idea de llibertat o de fatalisme?

Llegeixo 'La superació de la indiferència' (Herder), un interessant llibre del psicòleg austríac Alexander Batthyány, director de l'Institut Viktor Frankl. Els proposo fixar-nos en una detallada i prolixa pregunta que aquí formula:

"Quants adults d'avui dia van ser consentits en excés o descuidats en la seva infància i, malgrat això, o potser gràcies a això, han aconseguit adoptar una actitud vital que persegueix una relació més equilibrada entre donar i rebre, entre esperar i complir?".

Tots entenem que un excés de consentiment en la infància genera arbitrarietat i indolència. I que la mera desatenció a la infantesa és una forma de maltractament que afavoreix desequilibris en la futura dona o home. No obstant això, res està determinat per la fatalitat. És cert que la realitat passada no pot deixar d'haver ocorregut, que és irrevocable i que estreta el nostre futur, però es pot revertir. Com?

És possible no instal·lar-se en la desgràcia, per dura que sigui o hagi estat, o no declarar-se víctimes d'una alegria no viscuda. Es requereix una força de voluntat i aquesta voluntat és necessària per no ofegar els possibles motius d'alegria.

A quantes persones se'ls ha fet creure que no podien estimar perquè mai abans havien rebut amor? Es tractaria de no exigir massa poc, per esperar ben poc de nosaltres mateixos. En tot cas, és la nostra la decisió d'estimar o odiar. I com recalca Batthyány, ho vulguem o no, ser indiferents a aquesta oportunitat ens fa responsables.

El director de l'Institut Viktor Frankl insta a explorar els recursos que ens permeten estar sans i sencers de ment, els que ens empenyen a trencar una cadena fatídica, com la de pagar amb la mateixa moneda el dany rebut. L'assumpte és si ens podem permetre l'entrada d'alguna cosa bona en la vida i donar alguna importància a les coses bones que tenim en ella.

Caldria parlar de la por i de l'autoestima. Cal distingir amb claredat la diferència existent entre el sentiment subjectiu d'autoestima i el coneixement objectiu del nostre valor personal. I fer-ho sense por, que la por és voraç i sempre vol més. En voler evitar la por, l'alimentem i ens excedeix, ens paralitza o ens desarticula.

Alexander Batthyány proposa que ens tornem més forts que la por, i declara que és un objectiu senzill i realista. Cal tenir clar que la identitat prestada que alguns ens llancen, com la de ser subestimats o ser sobrevalorats, és una mostra de falsedat. És capital tenir consciència del que és veritable, del que és erroni o del que és enganyós.

Tenir energia necessària per efectuar aquesta tasca exigeix que li concedim sentit per si mateixa i ens oblidem de les imatges prefixades i rígides que s'airegen.

Hi ha així mateix un factor de sort en tot el que és humà, que sempre l'acompanya. Dilthey, de qui Ortega va dir que era l'home que més havia pensat sobre la vida, parlava d'aquesta com d'una misteriosa trama d'atzar, destinació i caràcter.

La sort dista d'estar ben distribuïda, no obeeix a regles equitatives i ens depassa rotundament. Potser és oportú assenyalar que Viktor Frankl, el pare de la logoteràpia, definia la sort com el que un no pateix. És a dir, el que un pot gaudir. Importa donar-se l'oportunitat -i donar-la als altres- de modificar les circumstàncies en un sentit positiu i cordial. A les nostres mans està.