Puigdemont, un demòcrata que s'alinea amb la dictadura del Marroc

En les negociacions d'ERC i Junts per arribar a l'acord de govern, mediàticament ha quedat fora de joc Carles Puigdemont, que malgrat que s'han celebrat unes eleccions se segueix considerant president de la Generalitat i com a tal té "la potestat" de seguir dirigint a l'independentisme. Aquest fet no li ha fet cap gràcia. Així que qualsevol ocasió és bona per sortir a la palestra i deixar anar algunes de les seves parides perquè els mitjans puguem recollir-les i fer de portaveus.

Carles Puigdemont (EP)

Si fa uns dies diversos mitjans de comunicació publicaven que el Marroc podria concedir-li asil polític a Puigdemont, amb gran sorpresa de gairebé tothom, aquesta setmana, Puigdemont li tornava el favor al país "ultra democràtic marroquí" al manifestar el seu suport al regne del Marroc al conflicte diplomàtic-humanitari que manté amb Espanya.

El suport dialèctic-tuiter de Puigdemont a l'opressor règim marroquí crida poderosament l'atenció -no és nou- del tarannà humanitari i polític del fugit. El drama de les més de 9.000 persones -més de 2.000 nens i joves que no arriben a la majoria d'edat- que ha enviat el règim autoritari del rei més ric d'Àfrica només mereix la repulsa més contundent. El seu rei, que la major part de l'any viu a França en un dels seus molts palaus, deixa morir de gana als seus súbdits, que han de fugir del seu país exposant-se a la mort com s'ha anat comprovant al llarg dels anys. Quina classe de governant i cap espiritual és el rei Mohamed VI amb aquesta actuació? No té cap escrúpol a empènyer els nens a anar-se'n del seu país. És un dictador a qui només mou el luxe, l'avarícia, i els diners.

Que Puigdemont aprofiti la situació dramàtica i inhumana d'aquestes persones per la venjança del règim autoritari perquè Espanya ha permès que el líder del Front Polisario, malalt, estigui sent atès, per motius humanitaris en un hospital espanyol, diu molt de la qualitat de l'expresident de la Generalitat de Catalunya. Tot no val, l'ètica, la responsabilitat i la humanitat que reclama per a ell, no la té per als altres. Està perdent Puigdemont alguna cosa més que la seva humanitat, coherència i solidaritat? Deia Arthur Schopenhauer que "el patriotisme és la passió dels ximples i la més tonta de les passions". En situacions com aquestes, en què es necessita el suport i solidaritat de tots, el millor és estar calladets. És la manera de no ficar la pota i ser considerat insolidari. No es tracta de ser patriota, es tracta de ser persona. No m'agraden els patriotes, de cap ideologia, les persones estan per sobre dels símbols, les banderes i els territoris. Puigdemont, calladet estàs més guapo i més dissimules teus mancances.