No és crisi migratòria sinó d'humanitat

La polarització informativa de la COVID-19 és ja gairebé endèmica. Xifres de morts, d'ingressats, percentatges de les UCIS ocupades, noves variants -anglesa, brasilera, sud-africana, Índia-, estadístiques oficials, vacunes disponibles, trombes, solidaritat amb els països més pobres, pèrdua de l'olfacte i el gust, especulacions sobre el misteriós origen d'aquesta infecció zoonótica a Wuhan, on hi ha mercats humits i tràfec i consum d'espècies salvatges, però també un laboratori nivell 4, on els científics estudien nous ceps o fins i tot les inventen, amb finalitats militars o fins i tot mèdiques. No se sap. La roda de les opinions i les novetats no deixa de girar al voltant d'aquest coronavirus que ens té el cor ple d'inquietuds, perquè ens ha recordat que som vulnerables, mortals, dependents, i que estem connectats els uns als altres d'una manera molt més real i complex de què ens permeten imaginar els nostres mites individualistes i narcisistes.

Nens caminen per una teulada - Europa Press

En ocasions, com va passar la setmana passada, algun esdeveniment nou és capaç de desbancar el cuc de la seva hegemonia mediàtica. Em refereixo, en aquest cas, a un fet protagonitzat pel rei del Marroc, Mohammad VI, que, com ha fet en moltes altres ocasions per pressionar a Espanya ia la Unió Europea, va obrir la frontera amb Ceuta, propiciant un massiu intent d'entrada nedant al nostre país per part de milers d'immigrants marroquins i subsaharians que busquen una vida millor. Molts d'ells eren menors d'edat.

Sembla que, malgrat les objeccions legals, fins i tot els menors estan sent retornats al regne alauita, després del dur treball de salvament realitzat per les nostres forces de seguretat de l'estat.

Des de la diplomàcia marroquina s'ha al·legat el cansament de la policia marroquina després d'una dura època de Ramadà. No obstant això, aquesta relaxació fronterera ha estat deguda a altres raons. En primer lloc, el senyor Mohammad VI ens vol recordar que els nostres veïns marroquins són indispensables per a l'estabilitat d'Espanya i de la Unió Europea, per no ser devorats pels aporofòbics populismes que creixen amb el reg mediàtic de la "invasió jihadista", les "onades bàrbares" i les "allaus migratòries".

Marroc, com Turquia o Líbia -encara que aquesta última estigui sumida en un desgovern i una guerra civil que no té res a veure amb les altres dos-, han estat contractats fa temps per minimitzar la visibilitat del fenomen migratori provinent tant d'Àfrica com d'Orient mitjà. En el llenguatge políticament correcte es parla de col·laboració en la lluita contra les màfies i els abusos als quals són sotmesos els que peregrinen des del Sud cap a Occident per part d'aquests explotadors que organitzen les piragües, les pasteres i els viatges en llanxes pneumàtiques de naufragi fàcil.

En segon lloc, el rei del Marroc i la seva diplomàcia ens volen dir clar i alt que no els ha agradat que Espanya hagi acollit per al seu tractament contra la COVID a un dirigent del Front Polisari. Mentre que Trump, abans de finalitzar el seu mandat als Estats Units, va reconèixer la sobirania marroquina del Sàhara Occidental, Espanya i Europa segueixen tretze són tretze, sense voler doblegar-se a aquest respecte.

Alguns fins i tot creuen que el Marroc està en un procés de reconquesta de Ceuta i Melilla, i fins i tot de les Illes Canàries, cosa que sembla llunyà de la realitat a simple vista.

No obstant això, el que s'està plantejant com un problema geo-estratègic i estrictament diplomàtic -ens han repetit els mitjans aquests últims dies- és un problema humanitari. Però no un problema exclusiu d'un jerarca autoritari magribí que no respecta els drets humans, com tendim a entendre, etnocèntricament, d'aquest costat del Mare Nostrum.

Hem vist com a aquest Senyor poc li importava la vida de nadons o de molts dels nois als quals ha deixat intentar entrar a Ceuta nedant amb flotadors fets amb ampolles. Això és cert: per a ell, els interessos polítics i econòmics justifiquen l'assimilació de les persones a mercaderies. Però no ens enganyem, don Mohamed VI ens fa la feina bruta. És ell qui impedeix que els immigrants arribin al nostre espai de visió europeu, a canvi de prevendes a les negociacions pesqueres i en els fons de la UE. Som nosaltres els que subcontractem a mercenaris perquè ens solucionin la manca de seguretat de la realitat.

La cosa és que arriben molts migrants a Espanya. Ens renoven demogràficament. La majoria arriben de Sud-amèrica pels nostres aeroports, però el drama l'hem muntat a la Mediterrània, on fa uns dies vam veure com, malgrat l'avís donat per una ONG dos dies abans de la catàstrofe, més de 200 persones -dones embarassades i nens inclosos - van ser devorades per onades de 6 metres al canal de Sicília, a nord de Líbia, perquè els governs europeus van voler donar-los una lliçó a les màfies de la immigració. I a quin preu.

Dues de les lliçons del COVID ens està costant aprendre-les: som vulnerables i som inter-dependents. No només ho som nosaltres. També són éssers humans els que arriben del Sud, independentment de les seves raons: climàtiques, polítiques, econòmiques, per fam o fugint de les guerres. El problema no són els mal anomenats (o etiquetats) "menes" -menors no acompanyats- que, segons el populisme, vaguen i delinqueixen pels nostres carrers, sinó els adults de la societat en què han desembarcat, que no els volen precisament perquè els recorden la seva condició de vulnerables i dependents.

El problema és que no deixaran de ser-ho -com nosaltres- per molt que els ignorem o intentem construir un mur coronat per concertines per separar la nostra vida de la seva. El temps que no invertim ara en la seva vida ho haurem de invertir després en presons i psiquiàtrics, que, per cert, és molt més car, ineficient i menys educatiu que l'hospitalitat i l'acollida.