Proust en l'autoservei terapèutic

En la teràpia de grups es compta amb el benefici que pot ocasionar un comportament imitatiu entre els participants. És clar que sempre que generi esperança i assumeixi responsabilitat. La presència imparcial del terapeuta és bàsica per promoure un respecte incondicional entre els reunits, encoratjar la millora de les seves habilitats socials i orientar cap a millors enfocaments de la realitat. No em refereixo tant a grups que tracten l'impacte de malalties cròniques, trastorns de personalitat o depressions, com a grups que aborden altres classes de dificultats personals. Importa aconseguir un grup que faciliti que cadascú comparteixi amb els altres el seu propi món interior i sigui acceptat per tots; un grup, doncs, capaç de brindar suport segur i visualitzar imatges objectives del seu comportament, així com de l'impacte que aquest produeix voltant.

Pixabay

El desenvolupament d'aquestes funcions tanca un considerable potencial per millorar la situació de cada integrant del grup, i desactivar fins i tot el descontrol de possibles conflictes quan la ira i l'hostilitat es deslliguen. Però també comprendre els inconscients motius dels nostres gestos i accions, destapant associacions de les que no tenim ni idea.

Els psiquiatres Sophia Vinogradov i Irvin D. Yalom han escrit que: "Una experiència de grup s'assembla a un autoservei terapèutic en el sentit que hi ha disponibles molts mecanismes diferents de canvi, i cada pacient individual 'tria' aquells factors particulars que s'adeqüen millor a les seves necessitats i problemes".

La lectura d'un grapat de cartes de Marcel Proust (nascut fa ara segle i mig) m'ha fet pensar en una singular teràpia de duo, una teràpia no convencional i sense àrbitre. L'editorial Elba acaba de publicar 'Cartes a la seva veïna', un ramell de més de vint cartes que l'autor de la memorable obra 'En busca del tiempo perdido' (set volums que no va poder veure tots publicats i que van aparèixer entre 1913 i 1927) va dirigir a Casa Williams, esposa d'un dentista i veïna seva al número 102 del boulevard Hausmann de París. No es conserven les respostes que, sens dubte, va rebre Proust. D'aquesta manera, ens veiem obligats a imaginar aquesta relació epistolar exclusivament a partir dels escrits de Proust, redactats entre 1908 i 1915; una evocació de caràcter cinematogràfic.

Sorprèn aquesta classe de correspondència entre llogaters d'un mateix edifici (les cartes, a més, eren enviades a Correus), on hi ha una clara seducció desproveïda de càrrega eròtica o, més aviat, de desig sexual; un galanteig que no pot passar a majors. Proust comença dient-li que ella li fa sentir "un tan gran desig'. Però l'assumpte principal és el soroll. No parlem de veïns molestos, sinó de veïns encantadors. El que fa Proust és sol·licitar que els horaris de reparacions es puguin adaptar als seus, perquè no coincideixin i no li pertorbi. En una de les tres cartes que li va enviar a la dentista, li diu: "Compto amb que em faci saber sens falta quant li dec per les despeses que li va ocasionar amb els canvis dels horaris de treball dels seus operaris". Però a qui arriba a apreciar i a dirigir-se amb una intimitat cada vegada més gran és a la veïna Casa, dona culta, fràgil i refinada, intèrpret d'arpa i lectora seva. Són dos éssers solitaris que es respecten i es presten mutu suport. Sembla ser que només es van trobar en dues ocasions. Amb un llenguatge delicat i florit, Proust li demana que tingui a bé acceptar les seves respectuoses expressions de gratitud per la bella carta d'artista amb la que l'ha fet l'honor de escriure-li. "Quan es té imaginació com vostè, es posseeixen tots els paisatges que s'han estimat, i ells són el tresor embadalidor del cor". Els complerts arriben fins exalçar les cartes de Casa com delicioses, pel seu enginy, estil i talent.

Però el detonador dels missatges va ser el seu enuig pels sorolls que pertorbaven el seu somni i el seu treball. Sempre he pensat, li diu, que el soroll seria suportable si fos continu. I de manera explícita, impregnada de bon humor, de manera sàvia i prudent: "És probable que quan aquesta quadrilla filharmònica s'hagi dispersat, el silenci soni en les meves orelles tan antinatural que, lamentant la desaparició dels electricistes i la marxa del tapisser, enyoraré la meva cançó de bressol". Més mosques s'agafen amb una gota de mel que amb una bresca de fel.

"Ahir em trobava sumit en el més profund dolor", li escriu el 1915, amb motiu de la guerra. Però torna a remarcar cert enuig pel soroll: "cap a dos quarts d'ahir, i avui cap a les vuit". "Puc demanar-li clemència per demà?".

Proust va triar practicar l'estímul contagiós de la cortesia i la deferència per aconseguir el millor possible. No sempre pren.