L’optimisme i l’autoritat dels drets humans

David Bondia
Síndic de Greuges de Barcelona

Eleanor Roosevelt UDHR

Eleanor Roosevelt apareix amb una còpia en anglès de la Declaració Universal dels Drets Humans @wikipedia


Fa pocs dies va celebrar-se el 73è aniversari de l’adopció de la Declaració Universal dels Drets Humans, on vàrem sentir proclames que anaven des de la seva consideració com la “crònica d’un fracàs” fins a la seva condició de referent per “tenir raons per l’esperança”.


Enmig d’aquest escenari, permeteu-me que prengui partit: el progrés en matèria de drets humans és sempre un procés i mai un punt d’arribada. Encara més, és un progrés que es pot aturar, fins i tot revertir, i a vegades ho ha fet. Cal estar vigilants per mantenir aquesta progressió i prevenir els retrocessos. Malgrat que l’esperança en ella mateixa és insuficient, no ho és el treball sostingut, amb rigor i impulsat per una esperança raonada i ben informada.


La història ha estat testimoni de la infinitat d’èxits aconseguits pels defensors i defensores i per les organitzacions i moviments de drets humans. Aquestes fites han afectat positivament la vida de milions de persones, han transformat institucions, han influït polítiques públiques i han contribuït a la creació de normes i valors que avui serveixen de timó per la humanitat. No estem en absolut al “final dels temps dels drets humans” o a “l’ocàs dels drets humans”. Possiblement, sí que estem davant d’una crisi en matèria de drets humans, però hem de considerar que qualsevol crisi també és un ventall d’oportunitats per impulsar amb més força que mai un nou període de dinamisme vibrant dels moviments, les normes i les institucions de drets humans.


L’optimisme és una estratègia per construir un futur millor. Si assumim que no hi ha esperança, garantim que no hi ha esperança. Tenim l’obligació moral de no ser pessimistes. Va contra la democràcia creure que no tenim la capacitat per canviar les coses. És propi de l’instint de negativitat no entendre que les coses poden anar malament i alhora haver millorat molt. Ens hem de vacunar contra el pessimisme paralitzador i fatalista.


Amb aquesta actitud no només ens quedem en el luxe de la crítica, sinó que també construïm alternatives i propostes. Des del foment de la imaginació ètica hem de repensar els drets humans i fer front als nous desafiaments.


Un d’aquests desafiaments és la crisi de la democràcia i l’evident erosió que aquesta comporta en matèria de drets humans. Però quina democràcia està en crisi? Ho està aquella democràcia que pretén limitar drets amb l’excusa de salvaguardar-los, aquella que vol fer de l’estat d’excepció una nova forma d’estat permanent, aquella que promou un règim social basat en relacions de poder extremament desiguals. Aquesta forma d’entendre la democràcia no vol sacrificar-la, més aviat pretén trivialitzar-la adoptant mesures de menyspreu social.


En conseqüència, no és qüestió només de viure en democràcia, ens cal viure la democràcia i aquesta és la dimensió que es pot aportar des de l’autoritat dels drets humans. Pensem-ho bé, el problema de la nostra societat no és la manca de poder, sinó la manca d’autoritat. L’autoritat no es demostra; s’exerceix mitjançant el testimoni de les mateixes accions, de la veracitat de les decisions, de l’exemple.


Aquesta autoritat i defensa dels drets humans és una crítica al poder, però també una directiva per exercir-lo. Hem d’estar preparats per criticar però també per proposar. És aquesta autoritat la que ens ha de permetre fer front a diferents reptes (les migracions, les desigualtats socials, la pobresa, les violències masclistes, etc.), i a un problema (l’auge de l’extrema dreta i el neofeixisme), molt presents en la nostra societat.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH