Els delictes prescriuen, les seqüeles no

Escola @ep

Darrerament, davant del degoteig constant de casos d’abusos i assetjaments sexuals a dones, infants i adolescents en escoles públiques i privades, religioses i laiques, en universitats o en el món de les arts escèniques, entre altres, hem pres consciència que estem davant d’un fenomen impune i sistèmic, no abordat en profunditat. Malgrat que molts d’aquests abusos i assetjaments continuarien en l’oblit si no fos per la feina dels mitjans de comunicació, som conscients que només és la punta de l’iceberg.

Gran part de la nostra societat assisteix escandalitzada a la revelació d’aquests casos, però, desgraciadament, són comportaments molt arrelats en la societat. Això ens ha de portar a reflexionar sobre la responsabilitat invisible d’una societat que ha abandonat a milers de dones, infants i adolescents en un infern quotidià que no es denunciava, en un túnel de silenci de dècades que han patit soles.

Comença a ser l’hora d’aixecar les catifes, però no podem deixar de nou soles a les víctimes. Un dels problemes més greus és que la persona no sigui capaç de veure que n’és víctima. Quan en són conscients, moltes no han fet només un pas endavant per elles, demanen una reparació per totes aquelles que han patit els mateixos abusos i assetjaments. De segur no deu haver estat fàcil. És per això que cal crear mesures perquè la víctima se senti protegida i que no temi represàlies, ni que el seu cas s’abandoni.

Possiblement han passat molts anys, però les víctimes no obliden i arriba el dia en què s’atreveixen a parlar i acusar. A descarregar la seva consciència. De fet, moltes de les víctimes només demanen ser escoltades. Això no obstant, a més a més, d’escoltar, és l’hora també d’una reparació institucional que acabi amb la impunitat i l’encobriment.

En primer lloc, la impunitat. Impunitat donat que junt amb la humiliació vexatòria dels fets, s’uneix el mur de silenci aixecat al voltant del perpetrador. En la majoria, són casos prescrits. El resultat és la impunitat de l’agressor i el desemparament de la víctima. Aquesta prescripció genera un gran sentiment d’impotència.

És cert que hi ha hagut un canvi legislatiu sobre la prescripció d’aquests casos, donat que no prescriuran fins als 55 anys de les víctimes, ja que són delictes que tenen 20 anys de prescripció, a comptar a partir dels 35 anys de la persona que els pateix. Però aquesta modificació no és retroactiva i llavors s’ha d’aplicar la legislació que hi havia quan es van cometre els delictes (10 anys a partir dels 18 anys de la víctima). Per aquest motiu, hem conegut recentment l’arxivament d’una causa on una seixantena d’antics alumnes d’una escola pública de Barcelona van explicar les seves experiències i van arribar a presentar 19 denúncies.

Això ens ha de dur a reflexionar sobre quina és la finalitat de la prescripció penal. L’objectiu és la seguretat jurídica i la garantia que una persona que hagi comès un delicte no estigui sotmesa a una persecució durant tota la seva vida (sine die). No perseguir de forma indefinida determinats delictes en què no s’hagin iniciat actuacions penals per desconeixements dels fets delictius, de la identitat de l’autor, o per endarreriments atribuïbles a l’administració de justícia.

Podem dir que en els casos d’abús i assetjament a dones, infants i adolescents no es dona cap d’aquests tres supòsits. Els fets són coneguts per les víctimes, els autors també, però aquestes víctimes arrosseguen un dolor durant tota la seva vida, una realitat sòrdida i greu, que és de molt difícil manifestació per diverses pors. Por al que diran, por a no ser cregudes, por a sentir-se soles, por a ser revictimitzades davant una administració de justícia en què desconfien. No donant-se cap d’aquests supòsits en els quals el dret penal, per seguretat jurídica, institueix la figura de la prescripció, no ens hauríem de plantejar per advocar per la imprescriptibilitat dels abusos i assetjaments a dones, infants i adolescents?

La vida cicatritza moltes ferides, però les seqüeles d’un assetjament o d’un abús no desapareixen mai. Si les seqüeles no prescriuen, tampoc ho haurien de fer els tipus delictius comesos en una clara situació d’abús de poder i d’inferioritat que bloqueja durant molt temps la possible denúncia de les víctimes.

En segon lloc, l’encobriment. Junt amb el desemparament de les víctimes (afegint la impunitat dels perpetradors), ens trobem amb la reiterada actitud obstruccionista de les institucions per investigar els fets. El silenci còmplice de les institucions que encobreixen, que no donen acompanyament institucional a les víctimes, que fan pinya per defensar el seu prestigi. Institucions que prefereixen callar, no ficar-s’hi o no buscar-se problemes abans que visibilitzar el problema, escoltar a les víctimes i assumir responsabilitats.

Aquestes impunitats i encobriments, entre altres motius, ens van dur a crear des de la Sindicatura de Greuges de Barcelona un grup de treball per abordar aquests tipus d’abusos i assetjaments a la nostra ciutat. Volem ser un punt de diàleg i trobada per generar dinàmiques que permetin millorar la resposta des de les institucions públiques i afavorir el procés de reparació dels danys causats a les víctimes.

En aquest grup de treball som molt conscients de la gravetat dels fets i de l’evident dimensió social que tenen. Reivindiquem l’exigència d’escoltar, investigar i procedir a la reparació moral i també econòmica els abusos i assetjaments. I treballarem per aconseguir la fórmula que millor pugui satisfer el mínim estàndard de respecte cap als que s’ha desemparat durant molts anys com a víctimes de delictes tipificats i que mereixen el suport no només de la societat, sinó també de les institucions.

Davant de l’escandalós silenci al voltant d’aquests fets, entenem que no és suficient amb les mesures de prevenció pel futur, hi ha un passat al qual s’ha de mirar de front. Alhora entenem que no es tracta només de guarir el passat, sinó de cuidar el present i que no torni a succeir.

Volem que aquest grup de treball creï complicitats entre els diferents agents que acompanyen a les víctimes d’aquestes situacions i que sigui també un espai de trobada, un mecanisme de defensa, contra l’assetjament, l’abús i les agressions sexuals a la nostra ciutat, disposat a escoltar, acompanyar i facilitar l’accés a serveis i recursos. Un mecanisme proactiu que proposi polítiques públiques destinades a la inversió pressupostària en prevenció dels abusos i l’assetjament sexual, donat que això serà un clar estalvi econòmic de cara el futur.