NOU LABORISME, VELL LABORISME

No per esperada la notícia ha estat menys sorprenent. Jeremy Corbyn capdavanter del Partit Laborista britànic...? Doncs sí, els pronòstics s'han complert de manera inapel·lable. El fill de David i Naomi, activistes que recolzaven al govern legal i legítim de la II República espanyola, ha escenificat un canvi il·lusionant per a alguns simpatitzants laboristes i catastròfic per a un altre

No per esperada la notícia ha estat menys sorprenent. Jeremy Corbyn capdavanter del Partit Laborista britànic...? Doncs sí, els pronòstics s'han complert de manera inapel·lable. El fill de David i Naomi, activistes que recolzaven al govern legal i legítim de la II República espanyola, ha escenificat un canvi il·lusionant per a alguns simpatitzants laboristes i catastròfic per a uns altres.

El diputat de 66 anys pel districte londinenc de de Islington North ha obtingut gairebé un 60% dels vots en la seva carrera per la dirigencia laborista. El seu triomf és inqüestionable i fins a apabullante. Però el grup parlamentari laborista no ho rebrà amb salves i parabienes. Molts dels diputats provenen d'eleccions internes del passat, i van recolzar --i van ser recolzats-- pel New Labour afavorit per Tony Blair i els seus adláteres. Aquí començaran, sens dubte, les seves dificultats per consolidar el seu lideratge.

Recordi's que el Nou Laborisme de Blair i la seva Tercera Via, va ser capaç d'imposar-se en les eleccions de maig de 1997, després de gairebé vint anys de governs conservadors. Es va posar fi llavors al domini electoral Tory iniciat per Margaret Thatcher, la Dama de Ferro l'èxit del qual va reflectir el trencament del consens polític posbélico que a Gran Bretanya recolzava a l'Estat del Benestar basat en l'Informe Beveridge, i que va mantenir el tradicional teixit liberal i tolerant de la societat civil britànica. El neoliberalisme thatcheriano va tornar a posar en vigor la màxima grollera del 'tant ganes tant vals', legitimant la insolidaritat depredadora i apuntalando l'individualisme possessiu.

El nou laborisme blairiano va gaudir d'una decreixent popularitat durant el decenni de Tony Blair com a primer ministre (1997-2007). El seu successor en el càrrec, Gordon Brown, va mantenir al laborisme en el poder fins a 2010, any en el qual els conservadors van formar govern de coalició amb els liberals demòcrates després de les eleccions celebrades al maig d'aquell any. En l'última consulta de fa uns mesos, David Cameron va obtenir un ressonant triomf al capdavant dels Tories que va suposar la derrota i dimissió del llavors líder laborista Ed Miliband. Les proporcions de la derrota laborista, amb la seva pràctica desaparició política del que va anar el seu gran bastió d'antany (Escòcia), han propiciat un ampli debat sobre si el nou laborisme hauria de deixar pas al vell laborisme amb el qual alguns observadors identifiquen --equívocament-- a Jeremy Corbyn.

La contesa de les primàries ha estat en ocasions aspra per les al·legacions del propi Tony Blair, qui va avisar que les posicions esquerranes de Corbyn farien impossible la victòria laborista en el futur. Alastair Campbell un del seu primers consellers aúlicos (spin doctors) va ser més enllà estenent certificat de defunció al Labour Party, i reiterant que Corbyn mai seria primer ministre britànic. Aquest va recordar les possibles responsabilitats de l'actuació de Blair com a 'gosset faldero' (lap dog) de George W. Bush i co-responsable de la Guerra a l'Iraq i els desastrosos traumes provocats amb posterioritat, i que avui es manifesten en les migracions internacionals de refugiats. "Aquesta guerra va ser catastròfica, il·legal i ens va costar molts diners i moltes vides. Si ell [Blair] va tenir alguna responsabilitat i se li acusa de crims de guerra haurà de respondre d'això", va puntualitzar Corbyn, el qual ha sabut recollir la simpatia de molts ciutadans contraris a les solucions bèl·liques i al patrioterismo guerrer de l'otrora Imperi Britànic.

A més del debat ideològic i estratègic per apropar-se en major mesura al centre polític o reclamar la seva posició 'natural' d'esquerres, els militants del Partit Laborista han reaccionat en clau renovadora prenent en consideració aspectes generalment menyspreats com a menors, però que ara constitueixen una gran preocupació entre els electors en el Vell Continent. I és que l'honestedat biogràfica i la consistència en els plantejaments i propostes polítiques semblen prevaler per sobre de les autoubicaciones d'una classe política autorreferente.

Especialment per als partits d'esquerres, tradicionals valedors de la solidaritat amb els pobres i els més desfavorits, la incapacitat política de bona part de les formacions socialdemòcrates europees és el seu pitjor rémora. El New Labour va perdre la seva batalla per fer veure a l'electorat britànic que la crisi econòmica i el gran deute generat no era responsabilitat dels governs 'manirrotos' laboristes, sinó d'una política desreguladora provocada per les entitats financeres i els bancs, als quals els propis governs socialdemòcrates a Europa han acudit a salvar per mantenir l'entramat econòmic mundial.

No pocs líders laboristes van donar exemple de les seves ambicions dinerarias, i el matrimoni Blair es va comprar, per exemple, una casa valorada en 4,5 milions d'euros en una exclusiva zona londinenca. Els votants d'esquerres han vist amb creixent aprensión com els seus propis líders no feien fàstics a convertir-se en milionaris. L'estètica de prominents 'terceristas' del New Labour es va mimetitzar amb el glamur de 'triumfadors', en molt poca sintonia amb els estils de vida de bona part dels seus votants.

Peter Mandelson, un dels més brillants col·laboradors de Tony Blair va manifestar al gener de 1998: "We llauri intensely relaxed about people getting filthy rich" (Poc ens importa que la gent milionària es folri de diners). El diputat laborista, després Comissari de Comerç de la Unió Europea (2004-08 ) va aclarir més tard que havia d'afegir-se a aquesta frase la següent postil·la: "as long as they pay their taxes" (sempre que paguin els seus impostos). Significativament, i després d'una revisió dels plantejaments del nou laborisme en el seu llibre The Third Man, les seves memòries publicades en 2010 ('El Tercer Home. La vida en el cor del nou laborisme'), Mandelson denunciava que els governs del New Labour havien malgastat 13 anys en el poder representant a la classe dirigent i renunciant a satisfer les aspiracions dels treballadors.

Qui ara contraresta personalment el 'miratge de la riquesa' és el propi Corbyn amb el seu tarannà de persona 'normal' de classe mitjana, a qui no importa viatjar en el Metre per traslladar-se per la urbs londinenca i que pot fer gala d'una qualitat llargament perduda i enyorada en la moral política : la coherència de gestos i maneres. Naturalment, la seva capacitat de persuasió es veurà assetjada per campanyes negatives. Així és el dur --i noble-- ofici del polític. De comunista que pretén tornar a la panacea soviètica a expoliador de la propietat privada, per la seva defensa acérrima dels serveis públics, no són poques les insinuacions i obertes invectivas que ja se li formulen. Cert és que el seu suport sindicalista és observat amb neguit per aquells que recorden l'Hivern del Descontentament (1978-79), i les imposicions d'aquelles trade unions com la coneguda afiliació sindical obligatòria (closed shop), de rememoranzas cuasi-estalinistes.

Esperançador és que Corbyn, que va votar en contra de l'adhesió del Regne Unit al Mercat Comú (CEE) en el referèndum de 1975, hagi proclamat que no vol que el país britànic abandoni la Unió Europa. Prefereix quedar-se en la UE i lluitar pel Model Social Europeu. Per a això està disposat a fer pagar als superricos que s'han beneficiat fins al paroxisme amb la crisi, i especialment als defraudadores i a aquells que amaguen les seves fortunes en paradisos fiscals. Es tractaria de recuperar 120 mil milions de lliures esterlines per al tresor, quantitat equivalent al deute públic net a la fi de 2013. Caldrà esperar si Labour, amb el seu flamant líder al capdavant d'un eventual govern, seria capaç de posar-li tan sonor cascavell al fer gat fiscal britànic. I que els votants li recolzessin, és clar.